Cultura de Pau
Pixant fora de Lloc per Àlex Agulló
És possible, continuar defensant les propostes no-violentes?
Si habitualment ja tinc clar i català que ni tinc, ni aspire a tindre, la raó, en el tema aquest menys encara. A més a més, com de costum, tampoc no espere que cap persona, amb capacitat i ganes per a empassar-se tot l’escrit, vaja a modificar mínimament el seu criteri previ. Així que puc desbarrar a gana i ventar cabdells i maldecaps propis.
Per començar d’alguna manera, un primer pensament que arriba al paper: Les eixides tradicionals a qualsevol conflicte són faves contades -parle sempre de la percepció de cadascuna de les parts:
- a) Jo guanye i tu perds.
- b) Tu guanyes i jo perd.
- c) Jo guanye i tu guanyes
- d) Jo perd i tu perds
Cap conflicte s’acaba de resoldre si no és amb la tercera opció.
La segona reflexió posa en quarantena la dita tradicional de «si vols la pau prepara’t per a la guerra», i la seua versió moderna argumentant que, a l’hora d’encetar un conflicte armat, uns arsenals amb gran capacitat destructiva aprofitarien com una barrera intimidatòria: Més de 12.200 ogives nuclears operatives (SIPRI 2024) i l’experiència a Ucraïna, sembla que són uns contraarguments sense pal·liatius. A més a més, la multiplicació de líders escollits amb els nostres vots, que estan funcionant amb unes pautes de comportament tant irracionals com imprevisibles, em fan pensar que abocar-nos a un increment en les despeses d’armament, com la que ens estan proposant a la UE -de moment 800.000 milions d’euros els propers quatre anys-, més que assegurar la pau, incrementen el risc d’una manera exponencial. Imagineu-vos uns governs en mans de Trump, Putin, Orban, Abascal, Ayuso, Milei o… amb el botó destructor a les seues mans. Fa feredat!
No és una temeritat que els deixem uns arsenals farcits amb sofisticat armament? Quina és l’alternativa davant d’un «enemic» que ja governa amb el botó nuclear amanit a la butxaca? Continuant atiant una espiral de violència amb conseqüències imprevisibles? Anar enllestint, per tot arreu, botons nuclears o similars, ens garantirà una major seguretat? Amb el panorama polític que va dibuixant-se per onsevol, més aïna, no deixa de seu una temeritat suïcida per a la humanitat.
Recorde una d’aquelles frases icòniques d’antuvi: «si vols la pau, treballa per la justícia». A hores d’ara, preferisc parlar de treballar per la CULTURA DE PAU. M’explique: la pau seria l’absència de guerra, mentre que l’antagonisme a la CULTURA DE PAU, seria la CULTURA DE LA VIOLÈNCIA. I, rode per on rode, no esdevé una tasca fàcil trobar un conflicte armat que no haja derivat d’una situació de violència prèvia: explotació, espoliació, eliminació o restricció de drets, marginació de la diferència, manipulació o eliminació de trets identitaris… La situació de no-conflicte no existeix, però sí que tenim al nostre abast, més enllà de les guerres, diferents alternatives per afrontar la resolució d’un conflicte. I mai no hauríem d’oblidar que la possible guerra de demà, està directament relacionada amb el nivell de cultura de pau de hui. Per citar un exemple: acceptar la voluntat, massivament manifestada, en els referèndums celebrats a Donetsk i a Luhansk (2014) no haguera canviat res la situació actual a Ucraïna? I a Europa!
I si parlem de JUSTÍCIA, de cap de manera caldria reduir-la al compliment de les lleis. A parer meu, una justícia justa hauria de ser universal. No pot existir la justícia justa sense assumir que totes les persones del món, totes, tenim els mateixos drets i hauríem de tenir les mateixes oportunitats. Sense cap frontera, ni ideològica, ni religiosa, ni econòmica. Les fronteres actuals no són res més que un imposicions dels poderosos que, a hores d’ara, encara les continuen rendibilitzant. Podria ser que els nous xerifs del planeta, i els seus assessors-manipuladors, hagen decidit un nou reajustament on, per exemple, Ucraïna i Groenlàndia -millor seria dir les seues terres rares-, se les estigueren repartint?
Açò no són reflexions estèrils, són punts de partida per anar construint una visió del món on totser guanye. Són mirades irreverents per anar assumint que no és ni Ucraïna, ni Palestina, ni Sudan del Sud, ni Síria, ni etc etc, els països que estan patint una guerra: són les persones d’eixos llocs, i encara més les més vulnerables i aquelles que no tenen possibilitat de pegar a fugir.
Davant d’una situació com aquesta que ens proposa armar-nos aferrissadament… «per defensar-nos d’una persona perversa que pretén envair Europa», recorde unes paraules que, amb el seu sarcasme tan irònic, ens amollava l’amic Amando Espí: «Demà de matí m’he d’aixecar a les set i anar a fer feina, tant si manen uns com altres».
Aquesta frase, aparentment destarifada, em porta a plantejar-me si, veritablement, estic convençuda que la meua vida seria/serà massa diferent si ens governara Putin, Trump, Abascal o qualsevol dels seus socis amb els quals cada dia van compartint tasques de govern o propostes.
Personalment, agrairia més que, governe qui governe, les meues condicions laborals siguen més justes; que en eixir al carrer tinguera més possibilitats de desplaçar-me en mitjans públics no contaminants; que la preocupació i l’ocupació per la salut del planeta fora una prioritat; que em facilitaren l’accés a la cultura; que la sanitat i l’educació pública foren universals i de qualitat; que no hi haguera tanta diferència entre aquelles persones que més tenen i aquelles que tenen menys; que hi haguera més zones lliures de construccions vora al mar i a l’interior; que les ciutats foren més amables i pensades per a les persones i no per als vehicles… i que tot allò que jo desitge per a mi, fora extensiu per a les persones d’arreu del planeta. I que cap govern que es diu progressista, o d’esquerres, caiguera en el parany dels poderosos de sempre: Les fronteres, les banderes o les pàtries excloents, no fan més que perpetuar situacions injustes o insolidàries.
Els estats, i països, que conformen l’Europa actual, arrosseguen molts conflictes que mai es van resoldre com caldria. Continuarem igual? Multiplicar la capacitat destructiva actual pot acabar, de debò, en res que no siga «jo perd i tu perds»?
Ja sé que he perdut la xaveta -d’això fa un grapat d’anys-, que vaig de somnia truites. Que m’apunte a alternatives irrealitzables… però no impossibles: tan simple com derivar la meitat del que s’està invertint, a hores d’ara, en armament (2,44 bilions de dòlars l’any 2023) i dedicar-los a projectes que potencien la CULTURA DE PAU.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi