Perquè el franquisme va durar tant (i 3)

Article per Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica

Acabarem la sèrie sobre la llarga durada del franquisme amb el Pla d’Estabilització de 1959, quan els tecnòcrates de l’Opus Dei s’involucraren amb el règim de Franco. S’acaba el 1975 quan mor el dictador al llit. Forçosament he de sintetitzar esdeveniments d’aquesta darrera etapa. Almenys, faré els més sonats i imprescindibles, segons el meu parer, per justificar perquè el franquisme es va mantindre tant de temps al poder.

El règim franquista va ser tota una singularitat que cal fer un sincer esforç per entendre’l. Un esforç que ha d’anar més enllà de qualsevol actitud ideològica a favor o en contra. A més, és imprescindible centrar la nostra atenció en aspectes purament historiogràfics tenint present comparar la situació política internacional i els interessos que aporta cadascú. Altre aspecte fonamental és, prescindir de qualsevol seqüela que puga quedar-nos d’aquella matxucada «cultura franquista» de les últimes tres dècades: 1945-1975. Si obviem la implacable llavor que va exercitar l’aparell propagandístic franquista, i perquè ho feia, no ho acabarem d’entendre.

El 1959 va quedar assegurada i consolidada la permanència vitalícia del franquisme amb el Pla d’Estabilització. Un pla facilitat i aprovat per l‘hegemònic bloc occidentalista de la guerra freda. Són els interessos internacionals que ocuparen Espanya amb bases militars. Les visites que anaven fent alts mandataris dels EUA, ho confirmen. Començant pel Secretari d’Estat Foster Dulles (1953), fins el president Gerard Ford l’estiu de 1975. És produí un cavi de llenguatge i d’imàtgens, però sense afluixar la dictadura. A més, es va sofisticar la propaganda amb noves i modernes tècniques de persuasió. Prepararen una «digna» celebració del 25 aniversari de «la pau» el 1964. Una exposició commemorativa del 2022 al MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat) ho confirma. Fou una mostra impressionant amb imatges i textos de l’època coordinada i comissariada pel seu director Rafael Company. Una excel·lent exposició que va trencar l’opacitat de la propaganda, tot i que no va tindre el ressò mediàtic esperat.       

Foren tres dècades, 1945 a 1975, amb un règim rocambolesc. Res no pareixia al que vivíem. Les multitudinàries sessions de cine a tots els pobles i ciutats, amb la sessió del NO-DO, ens mostrava un nou relat que res no pareixia el que estàvem vivint. Eren dos mons ben diferents: el que vivíem i el que ens feien veure, amb missatges ben estudiats i suggestius. Això va marcar la nostra cultura durant aquells 30 anys; a més, els 6 anteriors de la victòria.

L’abraçada d’Eisenhower, president del EUA, amb Franco el 1959 ens emocionava. Encetàvem una nova i al·lucinant vida plena d’esperança i projectes que el senador McCarthy ens feia veure a traves del cine. Una societat americana sense comunistes, amb frigorífic a la cuina i televisor al saló. 

Mentre els tecnòcrates de l’Opus encetaven una nova economia de mercat; els caps militars de l’exercit i la família de El Pardo es feien rics. Mentre, el poble passava per drames familiars, les zones rurals es quedaven buides i 3 milions de treballadors emigraven a Alemanya per poder aconseguir l’entrada d’un pis. Foren tres dècades amb un immens buit cultural perquè la flor i nata de la intel·lectualitat estaven a les cunetes, cementeris, o exiliats. Simultàniament, s’inauguraven pantans amb els dòlars ianquis i el treball gratuït que feien els republicans per porgar el seu error.

El canvi d’imatge va fer clausurar els tribunals militars que havien empresonat, afusellat i desterrat a milers i milers de republicans i republicanes. Tanmateix, era creat el 1963 el Tribunal d’Orde Públic (TOP) amb el mateix paper que havia fet els tribunals militars. El que mantenia l’orde públic a base de tortures, humiliacions i maltractaments -físics i morals- d’aquells que estaven en contra de la dictadura. El 1974, continuava assassinant dos polítics (o sindicalistes) que res tenien a veure amb la guerra civil. El franquisme anava més enllà de ser un tossut, no volia en la societat cap veí que no li fera palmes. I ho feia de la manera més inhumana, si és que n’hi ha alguna: agarrotats. Un mes abans de morir el dictador encara va condemnar 5 opositors davant la protesta del món.  

Notícies que el poden interessar

Lucas Marco presenta en Ontinyent “Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político-Social de València”

Perquè el franquisme va durar tant (2)

Es demana col·laboració ciutadana per a localitzar a familiars de dos víctimes del franquisme