‘Plantes i altres’ de Molina Ciges

Columna d'Art per Josep Sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant

«La naturalesa no fa res superflu, res inútil, i sap treure múltiples efectes d’una sola causa»,

Copèrnic

El passat dia 2 d’octubre, a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, s’inaugurà l’exposició del pintor Molina Ciges: Plantes i altres, mostra que romandrà oberta fins al 30 de novembre de 2025. A l’acte assistí nombrós públic, així com autoritats municipals i membres destacats de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant.

A l’esplèndid catàleg publicat per a l’ocasió, el text escrit per Francesc Miralles il·lustra, abastament, de tot allò que significa el tractament floral a través de la pintura: els seus moments àlgids i, també, la defecció que ha provocat per part dels seus detractors. No obstant i això, matisa Miralles la voluntat de l’Impressionisme per situar en lloc preeminent el tractament de la natura a l’hora de dur a terme la reinterpretació de l’espai obert, potser també boscós, que alimenta tot de propostes de gran vàlua i magnitud els fràgils territoris de la pintura als nostres dies. 

I des de l’òptica que ens correspon, la de simples espectadors, cal dir la vehemència que ens  acut només entrar a la sala d’exhibició d’aquesta mostra singular. Un tot unitari de sensacions ens envaeix: color, aroma, fragància, redempció de la forma a favor de l’entesa cordial, la reinterpretació veritable de la pròpia natura, el sustent de la idea que ens apercep del diàleg en silenci de la poètica floral…, tantes coses com ens convoquen.

Hi ha, també, una mena d’homenatge vinculant. Ara, Van Gogh emergeix per entre les flors que l’emmarquen. Diverses atencions; com diversos són els parers de la pintura impressionista que s’hi arbora des de dintre del quadre on viu la metàfora de la pintura. Un diàleg seré, o una mirada que va molt més enllà de l’estètica, ara per a dir el que val de debò: un esguard al reclòs d’un bosc imaginari.

I les dones nues que s’hi insereixen, posant punt i gràcia al quadre, parlen sense dir gaire, només llueixen la força expressiva al dot especial de les flors. Un testimoni, potser íntim, de la voluntat de fer un camí just als solcs de la vida. Les flors honoren el calze de la fantasia, tot i sabent que no es tracta d’un simbolisme absent d’identitat inaugural, o de referències que ens apropen al veritable eix objectiu de la pintura, o inclús de l’art. El pintor Molina Ciges allarga els pinzells més enllà de la vocació identitària, tot per acudir a la pròpia visió del món que en definitiva ens vol projectar.

Allò que val, i ja ho hem comentat abans en aquest mateix text, és l’emoció que ens acompanya de seguida. La impressió de restar dempeus al davant d’una realitat que ens excedeix ràpidament, i de manera sobtada, potser. La virtualitat d’ésser al bell mig d’un món màgic que se’ns ve a sobre. I agraïm la frescor del recinte que flueix el misteri de la complicitat artística. Però en aquest acte, potser involuntari, hem de contradir l’opinió de Freud quan assegura: «Contemplar les flors és sedant. No desperten emocions ni conflicte…» Jo crec que, aquestes flors (enorme bosc) de l’artista Molina Ciges, sí desperten emocions: per la capacitat de dir, per la quantitat de missatges subjacents que ens traslladen, per la pregonesa de la pintura, per la reinterpretació de l’espai natural, per la comunió que s’hi efectua amb nombrosos artistes que, lliures de prejudicis, exhibiren la flor com a objecte artístic fonamental… etcètera.

Nosaltres, com ara Ciceró, diem que «viure és pensar». Així doncs, la pintura que s’infereix del treball de Molina Ciges, rastreja els límits de l’existència dins les possibilitats que l’escorcoll diari ens procura. Els artefactes del pensament, tots en guàrdia, fulguren al voltant de la necessitat de conviure amb la naturalesa. I serà ben adient, doncs, recórrer a la fantasia que ens dona la possibilitat de bellugar-nos, sempre, cap al davant. I allò que pensem, potser siga allò que som veritablement…el brunzir dels insectes quan ens enlairem arborats als arbres del destí particular que ens contempla. Les flors, la seua fragància, la substància informativa que ens propicia, són arguments per a la història de la nostra vida. Cal, però, com ho fa Molina Ciges, adonar-nos-en. I tot és vida, o com bé explica Clemenceau: «…tot el que viu, resisteix.» I així ens ho veiem, també, nosaltres. La resistència és una cosa que s’hi pot administrar, com les medecines. Resistents i refractaris al ciment, a la intempèrie grisa d’allò quotidià, a la nul·la possibilitat de reeixir, abocats com estem, al suplici de les hores sense gràcia. 

I pensem que aquesta mostra agradarà força: per la realitat que ens presenta davant dels nostres ulls, i per la gosadia, a hores d’ara, d’emplenar el món d’il·lusió i de bellesa.

La gratitud a l’artista Molina Ciges, a l’Ajuntament d’Alcoi i a La Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, per permetre’ns fruir de l’encant de l’art. Ara i sempre.

Josep Sou

Notícies que el poden interessar

La raó dels somnis de José Hernández

“Les rodes de la memòria” de Ramon Pérez Carrió

Bruixes & Fúries