“Qualsevol nit pot sortir el sol”

Pixant fora de Lloc per Àlex Agulló

Açò comença a complicar-se! Ja estem prop de tancar el primer quart del 2.000 i que voleu que us diga. Em queden quatre tallades de cabell i ni de lluny albire allò que, tot esperançat, li escoltava cantar a l’Ovidi: “serà un dia que durarà anys… i es parlarà de vida”; i que Labordeta, amb el nostre recolzament coral, reafirmava: “habrá un dia en que todos (i totes) al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad”. És possible que tinguera tota la raó del món un jovençol Bob Dilan quan ens recordava que “els temps estan canviant” i la resposta “està en el vent”. Però una cosa és anar “cara al vent” com cantava/cridava Raimon, tot posant-li paraules a un sentir jovenívol, i una altra, pensar i creure’s que érem totes i tots qui cantàvem braç a braç. O els qui, il·lusionadament, lluitàvem per un altre món pensant que, per una banda, “qualsevol nit pot sortir el sol” (Sisa) i per l’altra que podíem rebre alguna visita inesperada, com ens recordava Maria del Mar Bonet: “que volen aquesta gent que ve per la matinada”. Quan totes aquestes cites de lletres han ultrapassat de llarg  el mig segle d’històries i d’histèries, sembla que eixa gent, intolerant i repressora, que aprofitava la matinada per a actuar, se n’ha eixit amb la seua. O que no hi ha resposta/esperança col·lectiva. Si més no, per a les persones amb la mirada contaminada per un pessimisme irreductible. També en les mateixes dècades féiem causa comuna amb Lluís Llach, i amb tota l’enyorança, cantàvem, i cantem: “no era açò companys (i companyes) pel que vàrem lluitar tanta gent”. Al remat, ens abonem a un manit “Resistirem” i amb la memòria, i altres menudències irrenunciables a carrerons, mirem les boires que ens envolten i que no semblen massa productives. Més aïna el contrari. No és que les possibilitats globals de redistribuir s’han diluït, és que al túnel de la regressió no se li veu el final. I és que ells, les elits, ho tenen clar: Si cal canviar perquè res canvie; si hi ha una determinada pressió social, o un enemic socialista en qui mirar-nos, cap problema, s’institucionalitza l’estat de benestar i que continuen, ingènuament, cantant “no serem moguts”. Qui la cante, que tampoc no tinc clar que siga una majoria social. O que no passe com amb la icònica imatge del Xe Guevara que, assimilada pel capitalisme, pot lluir en qualsevol aparador de luxe. Ja no suposa cap risc que puga induir a comparar el model de món que ell defensava i el que domina el món. El món, una altra de les paraules segrestades per les dretes i contaminades (com llibertat o democràcia per exemple). El món, per a una ideologia que pretén redistribuir solidàriament, comença en el meu melic, li pega la volta a tot el planeta i acaba altra vegada al meu melic. Per a una ideologia conservadora (la que aposta per blindar situacions de privilegi) el món, el meu món, té unes fronteres “a la carta”. I entrem en un bucle contradictori que condemna les ideologies d’esquerres a un desequilibri permanent: Una política d’esquerres, o progressista que diuen ara, genera una certa redistribució, i quan un sector de persones incrementem el nostre patrimoni pecuniari, cultural, o social… si defensem una solidaritat justa i universal… ens arrisquem a perdre passades. També des del món polític, en són ben conscients que defensar una postura global, simplement més enllà de l’àmbit on es vota, pot abocar-te cap a un suïcidi electoral i condemnar-te a un estatus d’oposició permanent. El mateix Lenin sempre parlava, cabrejat, de “l’aristocràcia obrera” sabedor que les millores vitals aconseguides generaven una disminució del compromís solidari i ideològic. Eixa contradicció de l’esquerra, d’alguna manera, apareix reflectida en la següent estrofa d’una cançó de Victor Jara editada l’any 1969: 

Mi padre fue peón de hacienda
Y yo un revolucionario
Mis hijos pusieron tienda
Y mi nieto es funcionario.

En aquells moments de joventut, les noves generacions pensàvem, o si més no, algunes persones pensàvem que, sense cap dubte, anàvem a canviar el món; efectivament, el món ha canviat; està canviant, a pitjor. Que la situació és reversible, que són moviments pendulars, però el balanç global de l’evolució de la humanitat és positiu… que voleu que us diga més enllà de llàstima que no m’agrada! Tampoc no em captiva la ximpleria de determinats “tics mentals” com per exemple el de pensar que, tot allò que fa l’esquerra, el meu partit en concret, és positiu, o també tot el que derive del món del meu nacionalisme i, per contra, si ho fa la dreta, és totalment rebutjable sense analitzar res més. Qüestione, critique i maleïsc desesperançadament les pautes de funcionament de les institucions, o millor dit, de moltes de les  persones que ocupen llocs de responsabilitat en partits o en sindicats progressistes. El problema es complica quan no tens cap dubte que si eixes organitzacions no existiren, caldria crear-ne de similars. Amb eixa auto crítica  necessària acaba ocorrent el que ocorre: a la dreta li costa poc presentar-se com un bloc homogeni, i a l’esquerra no li costa, ni miqueta ni gens, autofagocitar-se entre personalismes, contradiccions, enveges o incoherències. Vist així, és més que complicat albirar l’estabilitat del govern a l’estat espanyol; eixa coalició de dos partits progressistes que, quan escric açò, aspira a tirar endavant una legislatura amb el suport imprescindible d’un grapat de partits heterogenis; entre ells, dos partits de dretes (Junts i PNB) que el seu món, el seu hàbitat natural, no és coincident amb el marc estatal. Per contra, al País Valencià, després de huit anys amb una mostra de gestió moderada i prou redistribuïdora, ens torna a governar, sense fissures, la dreta fins a…   i com “la culpa la té l’obrer, que l’ha fet de mala gana”, jo, com deia Machado “vivo en paz con los hombres (i con las mujeres) y en guerra con mis entrañas”; així que a posar bona cara, a seguir fent bondat i a somriure quan m’escolte dir: “jo soc jo, les meues circumstàncies, les d’Ortega, les de Gasset i alguna que altra més”. 

Pots mirar al dret o al tort, a ponent o a llevant, al nord o al sud, cap a dintre o cap a fora i les mostres per a perdre l’esperança creixen per onsevol, com fongs en un any molt plovedor; que tampoc no és el cas. I si continuem actuant mirant-nos únicament el nostre melic particular: personal, familiar, local, de país, d’estat o de continent; o del meu partit o del meu sindicat, qualsevol dia ens plouen altres coses encara més letals. 

Notícies que el poden interessar

Àlex Agulló presenta el poemari ‘Gotes perdudes’

Moveu el batà, i deixeu-vos estar de romanços!

“Això en quatre dies la gent ho ha destrossat tot”