Art en femení. De poètiques, atmosferes i situacions d’alt risc
«...l’art és un compendi de la naturalesa format per la imaginació.» Eça de Queiroz
El passat dia 6 de juny, a la Llotja de San Jordi d’Alcoi, tingué lloc la inauguració de l’exposició «ART EN FEMENÍ», mostra col·lectiva a cura de vuit artistes força interessants, i de tarannà ben distint: Carme Jorques, Fuencisla Francès, Aurèlia Masanet, Sílvia Sempere, Raquel Puerta, Perceval-Graells, Elisa Terroba i Virgínia Jordà. La inauguració fou presidida per la Regidora de cultura Elisa Guillem, així com també per membres de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant. El comissariat ha estat a cura de la historiadora de l’art Maria Guillem. La assistència d’un públic força nombrós abellí l’acte inaugural, tot significant la bona acollida dispensada a la mostra d’art esmentada.
Si plural i diversa ha estat la convocatòria artística, no menys certa és l’evidència d’una sensibilitat pròxima i acurada. Gènere? Memòria? Devastació? Record? Sublimació dels límits del dolor? Essència de la modernitat? Disciplina i rigor creatius? Tantes i tantes coses se’n poden llegir en aquest recorregut per la sala d’exposicions que inquieta només pensar que podem restar estranys davant de tanta proposta per a la reflexió i les anàlisis pertinents. Però val a pensar que, caminar lentament, al través de la imaginació singularíssima d’aquest art alliberador d’energies, suposa un guany per als ulls ensinistrats del nostre deler.
La crítica social de Carme Jorques, de ben rabiüda actualitat, i amb la seua «Terra cremada», o amb «Gaza», des d’una abstracció reconvinguda i il·luminada, ens genera l’eficàcia de l’atmosfera punyent, tot d’arguments imperatius a l’hora de valorar l’actualitat de la vida dins la desesperança en la magnitud d’una tragèdia que fa mal. La matèria troncal de la seua pintura argumental va molt més enllà de la voràgine present arreu d’un món iconoclasta i frenètic, doncs ens reafirma, amb l’elegància de les formes constructives, els esquitxos en la provocació del desesper. L’artista Carme Jorques s’endinsa per les escletxes de la vida i insinua el declivi d’una humanitat desfermada, potser sinistra: «…a les idees no se’ls afusella…», contempla Antoine Rivarol.
L’ocupació de l’espai en Fuencisla Francès, proposa nous diàlegs a partir d’instal·lacions de grans magnituds. Les «Super Cordes» reafirmen un món en perpetu moviment, traçant els límits ficticis en la contemplació del cànon conceptual. La metafísica d’una proposta que s’allibera com ho fan les explosions còsmiques, i l’impacte fereix la nostra imaginació a favor d’arguments «ex novo», tot incardinant-se en les possibilitat d’alterar l’ordre distintiu de les coses. Abstracció de l’energia quan juga a favor de la realitat inventada, però tan eficaç per a identificar el nucli de la fantasia.
Quan restem al davant d’una obra d’Aurèlia Masanet, potser el primer que valorem siga l’elegància de les formes que ens convoquen la mirada. L’entrellat no pot restar més brillant, ni tampoc més fèrtil per als interessos de la interpretació, Valorem la procedència de la idea, un món fabril farcit de memòries, però endinsem el pur valor del concepte i de l’adaptació plàstica. Suavitat, delicadesa, i un tast d’intimitat apropen el nucli essencial a la identificació memorialista. El paper de seda, els acetats, etcètera, conformen les eines productives i vinculen l’expressió plàstica al record d’un món plaent, on les sirenes a la vall informaven del canvi de torn per al treball. Sinceritat, dolcesa i harmonia, en Aurèlia Masanet, al servei de la cultura.
La investigació en Sílvia Sempere, sempre ha estat un ressort de primera magnitud. Però sempre a favor d’uns resultats plàstics que convingueren a la realitat creativa. Formes, colors, transparències, boires imprecises… «pintura fotogràfica» de comportament asimètric i amb voluntat d’aportar els beneficis de la curiositat permanent. «Les tres gràcies» difonen els valors del coneixement inveterat, però marquen l’equilibri amb els nous llenguatges creatius. Superposició estètica que valora els registres utòpics de l’art poc convencional. O «La massa que borra el meu nom», lluita per introduir la identitat a pesar del maldestre inconvenient de l’alteritat subjectiva. Món de mons i rigor en la lluita per guanyar l’espai al temps, i la personalitat a la foscor d’una nit sense fronteres ni causa distingible.
L’experimentació en la poètica pictòrica de Perceval-Graells denota, però també connota, una abstracta sensació d’intimitat. Paraules que no surten per la gorja de l’autora, però que s’insinuen als llenços tot atorgant una «Marca a la pell», i també «Ferides de l’ànima». La subtilesa, la pulcritud de les combinacions cromàtiques, i la garantia de l’abstracte, no gens atzarós, faciliten la lectura dels referents d’una certa espiritualitat. La custòdia dels elements crítics abasta la informació, i també la pertinença, a un univers quasi mític de la pintura primordial, on l’objecte primer és la captació d’estímuls transversals i dinàmics.
L’art, a vegades, esdevé artesania, o té el punt de partença en el coneixement atàvic de les maneres de fer. Així Raquel Puerta amb els seus «Embullats»… interpreta un fecund homenatge a la dona, i als seus quefers associats. El constructe és delicat, potser virtuós i sincrètic. Les formes aromen tot de temporalitats antigues, on la circumstància efímera no juga un paper custodi a la vida de les persones. Art, el de Raquel Puerta, que s’identifica amb l’explosió del fer, del realitzar, atorgant-li valor principal a les mans. Una poètica de la suavitat i de l’enyor, amb força voluntat identitària. Disciplina matèrica que subverteix l’ordre natural dels elements i ens trasllada a un infinit de la novetat; «…sempre que hi ha alegria hi ha creació», dirà Henri Bergson.
Allò que significa l’horitzó del discerniment estètic, també l’abast del llibre com a eina principal, se’ns presenta a l’obra de l’artista Elisa Terroba. Amb retalls de paper s’hi confirma la voluntat de teixir fragments de memòria, també valor temporal per la cultura de la lletra impresa. Universos de discurs trencat, arraulit, però ple de vigoria, vertebren la joia d’uns murals esplèndids, tot resolent la màgia de l’objecte artístic. «Wikipèdia»… «Això no és un llibre»… etcètera, sedueixen l’espectador amb records i atzaroses virtualitats, per fer-ne trasllat d’un missatge intimista i ben propi: «…la casualitat sempre és actual», planteja el gran poeta Ovidi.
Pintar, o construir, com parlar. Fer forat als murs de la vida per bestreure allò pervivent dins l’equilibri espiritual… món particular que exerceix la força de l’afecte. Escorcoll de vida per abraçar l’esperança. Llum existencial que s’emancipa al través de la gràcia de l’art vehement, però sense cap tipus de nostàlgia. Temps que corre, però s’atura nugat a les «Columnes» que identifiquen presagis de versemblança manifesta. «Procediments d’adopció…» dins de la realitat callada, encesa de sentiment i necessitat. «Niu» que aixopluga la tendresa; el pit saborós de la infància als núvols de la identitat necessària. Però també la bellesa en resguard dels objectes que hauran de satisfer la transmissió de la vida. La mateixa vida. O l’única vida, filla de la realitat… «si lleveu del nostre cor l’amor per allò més bell, ens lleveu tot l’encant de viure…», aprenem de J. Jacques Rousseau.
L’artista Virgínia Jordà se situa al bell mig d’un cosmos d’ampli espectre simptomàtic per a alterar l’ordre de les coses. La intimitat, univers de discurs sòlid, i latent a l’obra de l’artista atorga signes identitaris a la tasca creativa. S’hi desenvolupa, a l’endins de la matèria constructiva (variada, plural i simbòlica) l’estricta labor vivencial de referència. De la vida, V. Jordà, bestreu el cànon just per a dir allò que bull, tan intens, a l’epicentre de les seues esperances d’afirmació. I des d’aquesta vertebra una poètica de la suavitat, de l’encanteri i, potser, de l’enyor, tot amb el sufragi d’un tractament força acurat de la pròpia fantasia.
Ens refereix Friedrich Nietzsche: «…en alguns, la capacitat és una virtut…». I així ens ho mirem, i reflexionem al voltant de l’obra de l’artista, Resta una excel·lència comprovar com de ferma és la capacitat que s’incorpora al treball poètic – plàstic, tot reconeixent la virtuositat que dimana d’aquesta obra tan singular. I la joia ens circumda quan passegem pels corredors de la sala, que exhibeix tanta fantasia, o tanta íntima serenitat en la recerca de la propietat amatòria.
Així doncs, Art en Femení? Pot ser direm, solament, ART. Car els sentiments, les lluites interiors, els desigs, les angoixes i les certeses, els posicionaments i la valoració del món, no poden ser patrimonialitzades per cap ésser humà en particular. Ans al contrari, en la plural convergència trobem la coherència del discurs estètic de la història que ens ha tocat de viure. Art, Art, Art per a la vida, per a millor entendre i entendre’ns i acceptar-nos.
La infinita gratitud a la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, i a l’Ajuntament d’Alcoi, per facilitar-nos aquesta nova aproximació a la bellesa.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi