C.D. ALCOYANO

Article per Manuel Nadal

Em recorde de petit que cada membre de la família era d’un equip. Jo soc fidel seguidor del Barça des de ben petit, segurament perquè el meu veí, 4 o 5 anys major que jo ho era i anàvem molt a la seua casa i la tenia decorada de pòsters, fotos, banderes, bufandes… em parlava del Barça, del seu estadi, ell havia estat en el Nou Camp, jo no vaig ser fins que vaig tenir 25 anys.

Tinc fotos amb la samarreta del Barça amb 6 ó 7 anys, amb 9 vaig tenir el xandall, la meua vida sempre ha estat unit a aquest equip. D’altra banda, la meua altra gran passió era el C.D. Alcoyano. Quan era petit el meu pare em portava a veure algun partit al Collao, en Batoi, estadi històric del futbol espanyol. El meu pare no és que fora molt fan de l’Alcoyano i em portava a contracor, no era soci llavors. Va ser a partir dels 12 o 13 anys quan ja anava només amb els meus amics o amb el pare d’algun d’ells.

Un dels primers partits que recorde de l’Alcoyano va ser contra el Cadis de 1986 de setzens de final de la Copa del Rei. L’àrbitre Pes Pérez va afavorir en tot moment al Cadis, arribem al torn de penals i aquí vam perdre, crec que va haver-hi invasió de camp i agressió a l’àrbitre, amb multa i clausura del Collao per un partit.

Un altre partit clau va ser el partit d’anada de Copa de 1985 en el Collao contra l’Athletic Club, va venir un amic del meu pare d’Ontinyent molt fan de l’Athletic. Vaig ser amb el meu pare, i amb el meu germà vam perdre 0 a 1, però record que estàvem en 1a fila prop de Zubizarreta posterior porter del Barça i molts anys en la Selecció. L’Athletic venia de guanyar Lliga i Copa, Clemente en la banqueta. Va ser tot un esdeveniment a Alcoi. Finalment, vam perdre 0-1 i en la volta en Sant Mamés ens van endossar 5 a 0.

En tots dos partits tenia una il·lusió tremenda per anar, nervis, pessigolles en la panxa, il·lusió, se’m feia etern el temps fins a la data del partit…

Altres partits que recorde molt bé va ser el Lorca-Alcoyano per a l’ascens de 3a en 1997 a 2a B. en la penúltima jornada ens jugàvem pujar enfront del Lorca, allí que vam ser, després d’una temporada en 3a espectacular en el qual el davanter centre Bol va ser el màxim golejador de totes les divisions del futbol espanyol. A Lorca vam perdre 5-2 i ja en l’última jornada que també ens enfrontàvem al Lorca arribàvem sense cap possibilitat.

Un altre equip murcià al qual ens enfrontem va ser la Cartagena en la promoció i ascens a 2a A, era l’últim partit de promoció, una eliminatòria d’anada i tornada, el primer partit va ser en el Cartagonova, no vaig poder acudir, vam perdre 1-2. La volta sí que vaig acudir, com no, juntament amb el meu amic Israel, ell es va encarregar de treure les entrades en viure a Alcoi. Havíem de superar l’1-2 de Cartagena va ser un partit espectacular, amb molta emoció, amb uns nervis prepartit impressionants. El nostre entrenador era Bordalás, actual entrenador del Getafe, també del València i gran trajectòria com a entrenador, encara que la seua filosofia del futbol, un futbol aspre, corretjós, defensiu, al límit de les regles no casa amb mi massa, però això és un altre cantar. Per al decisiu partit Isra va comprar les entrades en Tribuna, feia temps que no anava a Alcoi i em vaig retrobar en El Collao amb molta gent coneguda, tots amb una gran cara d’il·lusió, nervis continguts per veure a l’Alcoyano en 2a Divisió després de 40 anys. Va passar el pitjor, anàvem 2-1 guanyant, anàvem a la pròrroga i en el 91 a causa d’una fallada garrafal del nostre central Fernando Martín, un gran defensor que havia quallat una gran temporada. Tots els somnis se’ns van ensorrar i ens vam donar un bany de realitat, i a seguir un any més en 2a B.

Record molts més partits com el Barça-Alcoyano al Camp Nou el qual empatem a 2. Vaig ser amb Eduardo, el meu amic argentí de Barcelona, vaig veure a molts alcoians coneguts que s’havien desplaçat des d’Alcoi a Barcelona a veure el partit, jo des de València, Era per gener del 2008 i ho teníem francament complicat perquè en l’anada havíem perdut 0-3. Era el famós Alcoyano del contestà Barselleta, Carrión i el Barça de Deco, Puyol, Bojan. Perquè ens va endossar 2 gols l’Esquerro al principi del partit, però encara empatem, en l’últim minut. No em recorde qui va ser, però els alcoians al Camp Nou vam fer ressonar ¡Deportivo, Deportivo, Deportivo!.

Un altre gran partit que vaig celebrar en el saló de la meua casa a València va ser eliminar en Copa del Rei al Reial Madrid en 2021, que gran gust més gran. Llàstima que es jugués a porta buida per tema de la COVID. Plorant, cantant, cridant, increïble, que alegria més grossa. Mai ho hauria pensat, ni jo, ni ningú. El Madrid va entrar en crisi gràcies al Deportivo. En el primer que vaig pensar va ser en el meu amic Israel pels moments que hem viscut junts i molts d’ells lligats al futbol, tant del Barça com de l’Alcoyano. Ens déiem durant el partit i després. Ha estat un dels millors moments de la meua vida. Després ja ens va eliminar l’Athletic Club.

L’ascens a 2a Divisió A va ser un altre gran esdeveniment, 2011, ens enfrontàvem al Lugo per l’ascens a Segona A i guanyem tots dos partits per 1 a 0. Tots dos partits els vaig veure per la televisió o per internet. El partit de tornada allà a Galícia va ser una bogeria, després de 42 anys tornàvem a estar en Segona.

Per a mi l’Alcoyano és el Club de la meua vida, el Club de la meua infantesa, de viure de prop el futbol, l’Alcoyano és la menta del descans, és la graderia superior lateral dreta de Gol B amb els meus amics, en lateral amb el meu pare i a vegades el meu germà. L’equip de la força, de l’arpa, la intensitat, la Moral. L’Alcoyano és el Deportivo, és l’afició cantant, cridant, animant amb el ¡Deportivo, Deportivo, Deportivo!” quan l’equip més el necessita. L’Alcoyano és infància, és el meu pare que em portava al Collao, és passió, il·lusió, costum, afició, afecte, amor a la meua ciutat, és el Club que sempre estimaré.

Notícies que el poden interessar

L’Alcoyano empata en Olot i continua al capdavant

Empat per a seguir somiant: Cartagena 0 Alcoyano 0

Celebrada l’Assemblea de l’Associació Huestes Blanquiazules