Menas (Menors extrangers no acompanyats)

Mirada al món per Ester Jordà

Rigoberto Albors Jover, tota la vida havia regentat una ferreteria. La seua dona li preparava el dinar i quan arribava a casa, desprès de vore el ‘Telediario’ i queixar-se de lo mal que ho feia el Govern, li donava temps a pegar-se una becaeta abans de tornar a la botiga. Perquè Rigoberto no volia que la seua dona treballara, pensava que això no estava bé, que millor la dona s’encarregara de la casa i els fills que ell portaria el sou a casa.

Els anys van passar i amb la generalització de les compres per internet la ferreteria va començar a notar-ho, els diners que entraven en caixa anaven minvant. El seu fill menut, que ara vivia a Londres, ja es va oferir a modernitzar-li la ferreteria, però Rigoberto sempre li deia que ‘la gent sempre va a necessitar claus’.

Quan eixia al carrer a prendre la ‘frescoreta’ observava els canvis al barri mentres movia el cap com a mostra de reprovació. Al costat, la sabateria de sempre, era ara una fruïteria pakistaní, en front tenia una tenda multipreu xinesa i la de l’estanc li havia contat que un ‘desvergonyit moro’ li havia oferit alquilar la mitat del seu local. ‘Ai senyor’ pensava, ‘forasters vindran que de casa ens trauran’ i tornava a mirar pel carrer fent mala cara a un grup de xicons saharauis que tornaven contents de l’institut.

Un dia la seua senyora i ell passejant passaren per en front del centre d’acollida de la ciutat i va vore de nou a este grup de xicons, i per suposat no va tardar en fer una llarga dissertació sobre la inconveniència d’acollir a eixa tropa de ‘potencials delincuents i malfaeners’. La seua dona, per la seua banda, va saludar als xicons que amablement li tornaren el ‘bon dia’.

No hi havia res a fer amb Rigoberto, cada vegada veia més potencials ‘enemics’ amb altres comerciants forasters que anaven obrir els negociets com bonament podien. Fins i tot a les últimes eleccions va decidir votar al partit ‘que anava a tornar Espanya als espanyols’. 

Per tant, no és extrany que quan es va jubilar i va posar a traspassar la ferreteria el curricul que la persona interessada havia de complir era ben extens. Així que després de 2 intents i altres 2 persones ateses amb ‘caixes destemplades’ per ser joves immigrants la ferreteria de Rigoberto va baixar la persiana per a sempre.

El temps va passar i amb la pagueta d’autònom Rigoberto i la seua senyora anaven passant tant decentment com podien. Un dels seus fills va caure malalt i va tornar a casa, l’altre fill es va quedar en l’atur i també va haver de tornar i la pagueta de Rigoberto no donava per a més. Així que va a posar a rentar el local de la ferreteria. I els dies van passar, i les setmanes també… i ningú s’interessava. Va baixar el preu, el va tornar a baixar… i res. ‘Mira al teu voltant Rigoberto’ li va dir la immobiliaria, ‘tots els locals comercials van quedant-se buits, ningú vol montar botigues’. Desesperat Rigoberto anava esgotant els estalvis que ell i la seua dona havien anant acumulant per a la ‘vellea’.

Un dia, no obstant, un jove marroquí li va oferir transformar la seua ferreteria en una carnisseria halal. Rigoberto es va negar escandalitzat però quan va arribar a casa i va veure el panorama que tenia va haver de replantejar-s’ho. L’immobiliaria va dir que el jove presentava avals suficients i que tenia fama de ser honrat i faener així que Rigoberto no va tindre més remei que tragar-se totes les crítiques a estos joves ‘que havien passat en patera’ i acceptar els seu diners. 

Amb els nous ingressos que li representava el lloguer la família va poder permitir-se viure de manera més desofegada, inclús fer alguna escapadeta a Benidorm amb la seua dona. I va ser allí en Benidorm on va presenciar com uns turistes es burlaven d’un pobre venedor d’artesania africana que carregat de bosses i teles intentava sobreviure. ‘Basta ya la broma’ va rependre Rigoberto als turistes que al·legaven que eixa gent soles venia a viure ‘de los pobres españoles decentes que pagan sus impuestos’ al que Rigoberto va contestar ‘vienen a buscar una oportunidad, como haríamos nosotros’.

(Encara que els noms són ficticis l’article està basat en varies histories reals)

Notícies que el poden interessar

Ser dona i immigrant, una realitat difícil

Alcoi s’ofereix com a ciutat refugi per als immigrants rebutjats per l’extrema dreta italiana