La precarietat en temps de pandèmia

Article per Jaume Brotóns

Ens estem trobat amb tot un conglomerat de situacions, la majoria desastroses a conseqüència de la pandèmia. En primer lloc, la salut i la vida, que és el que més ens preocupa i hem de prioritzar. En segon lloc les conseqüències econòmiques de la crisi sanitària i la seua incidència en l’ocupació i en la futur de la nostra vida diària. Les dades que s’avancen són preocupants, pujada de l’atur a més del 20%, baixada del PIB en més d’un 8%, milers de negocis sobretot els xicotets –autònoms i pimes- que igual no es recuperen després del confinament, etc. Les dades dels ERTES i ERES, o els cessaments d’activitat dels autònoms, i altres tipus d’acomiadaments, són una prova de tot això. 

La postura d’Europa, la dels països “rics” del nord d’Europa i de les mateixes Institucions Europees i Internacionals ( La Comissió, el Consell, el BCE, l’FMI, etc) amb missatges sectaris cara a la recuperació, són una altra mostra de la feblesa d’aqueixa unió política i financera, tantes vegades feta gala. El fet de voler que l’endeutament dels països, i en particular dels del Sud i més pobres d’Europa, que a més, és on ha fet més mella el coronavirus, s’enfoque com en la crisi econòmica del 2008, amb la retallada de drets socials, i que caigueren sobre l’esquena de les classes mitjanes i més baixes de la societat el seu cost, sense que acostaren els muscles els més rics, o les Entitats financeres que van rebre diners a mansalva per a no retornar-ho, fan que ens alarme més la situació i hàgem de ser exigents com a ciutadans perquè el preu d’aquesta crisi sanitària, social i econòmica no torne a haver de suportar-se una vegada mes, pels més febles.

Algunes de les situacions més lamentables que estem veient derivada del confinament, són la dels col·lectius precaris, com són les famílies en risc d’exclusió i amb baixos ingressos, les famílies monoparentals, les que visquen de l’economia submergida perquè no tenien una altra opció, els migrants irregulars, aquests últims abocats pràcticament a la fam, al no poder desenvolupar el seu treball habitual (fets que es produeixen encara més en alguns països del Tercer Mon, on l’activitat diària es desenvolupa als carrers, i el confinament els estan portant a una situació insostenible). 

En aquest sentit l’anunci d’una “Renda Mínima Vital”, per a acudir al socors d’almenys tres milions de persones, sincronitzada amb altres Rendes Mínimes de les Comunitats Autònomes que ja existeixen – com a la Comunitat Valenciana, la Renda Valenciana d’Inclusió- que a més en aquest cas s’ha d’aplicar en la seua màxima extensió, flexibilitzant els requisits i recollint el seu reglament en el més ampli sentit, per a arribar al màxim de persones i famílies, (es va posposar l’entrada en vigor de l’última fase de la Renda Valenciana, fins al 2021, deixant en la cuneta a moltes persones, el poder complementar els ingressos per treball, de les ocupacions a temps parcial) . Tant la Renda Mínima Vital Estatal, com la Renda Valenciana d’Inclusió, han d’agilitar-se i arribar al màxim de persones en risc d’exclusió. També l’arribar als migrants indocumentats, que viuen en una situació crítica de risc, davant la pèrdua dels seus treballs o mitjans de vida habituals que pot incidir en un risc vital per a ells, tant alimentari, com a sanitari, en exposar-se a malalties derivades de la falta de mitjans suficients – alimentació adequada, mitjans per a higiene personal etc-, d’ací la crítica més severa cap a partits polítics com VOX, que demanaven l’expulsió del sistema sanitari dels immigrants irregulars. 

Les últimes mesures preses per l’administració local a Alcoi, per a ajudar a través del Banc d’Aliments a les persones sense ingressos, encara que són estimables, continuen sent insuficients per a atendre les necessitats d’aqueix sector de població. No sols es tracta del portar-los un ” pack de menjar bàsic”, cada dues o tres setmanes, ( en la qual no entren tots els nutrients necessaris per a una alimentació adecuada), sinó que molts no poden atendre el pagament dels lloguers, ni dels subministraments, ni d’altres béns bàsics per a desenvolupar la vida diària. La concessió d’una ajuda de 300 milions de €, pel Govern Central ha de ser el principi d’altres ajudes a les administracions locals (també el flexibilitzar per a aquests menesters, el superhábit de les administracions locals), per a donar cobertura als més necessitats, a l’ésser l’administració més pròxima al ciutadà. 

Fins i tot les mesures del Govern per a ajudar a eixir de la crisi a diversos sectors, com els autònoms, les Pymes, o els assalariats, són insuficients, al no ser cap d’elles, ajudes a fons perdut, per a poder per exemple condonar el pagament d’arrendaments, subministraments bàsics o quotes i pagaments a la seguretat social o impostos, d’aquests sectors de la població, a més de la complexitat i la burocràcia que comporten per a poder sol·licitar-les. En aquest sentit la petició, per a que els Ajuntaments, habiliten canals informatius per a assessorar els autònoms, pimes i persones particulars de les diverses ajudes aprovades ( ajudes estatals – d’ajornaments de pagaments i lloguers, crèdits sense interessos-, ajudes autonòmiques o locals, etc) és més que necessari.

És per tot això que haurem de ser exigents amb els nostres polítics en els pròxims dies i mesos, perquè es realitzen vertaderes polítiques que ajuden als que pitjor patiran aquesta crisi sanitària i les seues conseqüències. Desde el nostre Grup de No+Precarietat, intentarem informar i ajudar al máxim de gent precaria, davant aquesta crisis.

Notícies que el poden interessar

PARLEMCLAR

Alcoi, al segle XXI

Perquè no s’ha arribat a un acord a l’esquerra per anar junts, el 28 de maig a Alcoi