Invisibles

Columna d'art per Josep Sou

En aquesta exposició «Invisibles», inaugurada el proppassat dia 2 d’abril de 2019 al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi, el Grup Matèrics ha aconseguit, amb el seu treball creatiu, que la tristesa, el dolor, l’absència i el menester guanyen visibilitat. L’obra de tots tres artistes: Ximo Canet, Enric Piera i Xavi Vaquer, des d’òptiques de reconeixement plàstic diverses, insinua la manifestació del compromís amb la plàstica, i també, però, amb l’essencial de la dignitat humana. Així doncs, assistim, en aquesta mostra pertanyent al Cicle Expositiu de Primavera, a l’encontre de la sensibilitat per les causes dels perdedors; a l’encontre de les veus que reclamen la justícia i la solidesa interpretativa que inspira una societat desvalguda quan mira però no veu. 

«L’art ha d’estar arrelat a tot el que és humà. INVISIBLES, vol fer una mirada al voltant d’aquelles realitats amagades, que existeixen dramàticament, però que els nostres ulls no veuen. Vol ser una mirada col·lectiva al present del món, i dels grups socials invisibilitzats.» Diuen els artistes, i així mateix ho recull Antoni Miró a la seua introducció al catàleg de la mostra. Efectivament, els autors trasllueixen de forma clara i determinant, les realitats que a dessota viuen, i que barallen per mostrar-s’hi al bell mig de la vida. Els pintors conflueixen per a manifestar la seua posició envers les calamitats que menystenen els éssers humans, deixats de banda per aquesta civilització excloent i, fins i tot, perversa. 

Ximo Canet, des de la matèria, des de la moderació d’un paisatge fugisser, gelat potser, abraona l’esperit del lluitador. Manifesta, amb l’equilibri d’una sinopsi acurada, tot allò que diu, i viu, als indrets amagats de la por, o de la vergonya. Caminants que fan via sense cap horitzó que els alimente, sense cap esperança que els llence cap a la vida. Hi ha una mena de cant identitari, mitjançant el qual tots ens identifiquem amb la melodia. Hi ha un rerefons on l’anonimat s’acull per a pair el perquè de les coses. I hi ha, també, a l’obra de l’artista Ximo Canet, la voluntat constructiva: no només d’habitatges per a fer rendible la llibertat, altrament d’esperançada denúncia cap a les veus que parlen des de la ingerència del món que no els pertany. L’artista, que mai no difumina el seu esguard, resta amatent amb la voluntat de fer-se’n present. D’alguna manera desitja corregir la pobresa en el resultat de l’estantissa civilitat, i procura, perquè cal: «donar una mirada visible a eixes vides invisibles», recobrant l’esma per a foragitar els conjurs de tanta inoportuna diàspora de la intel·ligència.

Enric Piera, en la transformació de la matèria «abstracta» en eina de significació objectiva, serva, i custodia, la poètica de l’artesà. Treballa, acarona, i flexiona la realitat per a substanciar-la en imatge poderosa, a partir de la mutació de la matèria primera. I s’aferma a la veu poètica perquè quan intitula les seues obres s’acull a les dinàmiques poètiques que s’hi forgen a partir del nom que reben les propostes. Així, en gran mesura, la metàfo que intervé en un títol, resulta ser el veritable eix significatiu del propi treball compositiu. On resideix la voluntat semàntica a les obres d’Enric Piera? ¿On viu l’interès en la formulació de les seues meditacions líriques per a que puguen assolir un grau superior d’utilitat? Només ens caldrà parar atenció a allò que ens regala la veu de l’artista: «El compromís ètic per a reduir injustícies…/Sensibilitzar per a prendre consciència…/Donar transparència al dolor humà…/Art per a canviar la mirada…» Tot açò ens comenta Enric Piera amb clara voluntat d’integrar-nos al si de la seua poderosa estratègia compositiva. Cases que s’aixequen; cases fartes d’inestabilitat grotesca, pedres que serveixen per a ésser llançades contra la inclemència i la devastació que afecten el sofriment humà; la vida com un parany transcendent que ens remet a un inconscient col·lectiu, són la identitat principal en aquesta proposta força interessant de l’artista Enric Piera. La seua poesia no s’esdevé d’un vers amable, altrament fereix en el cant de les rimes de la solidaritat.

Xavi Vaquer, amb un posat intimista, recull informació de la vida que bull intensa al si de la seua memòria. Escorcolla en el munt de fotografies que guarda al si d’una caixa vella, i forneix un diàleg amatent amb el seu enyor, tot projectant-lo cap al món que l’envolta. La realitat s’hi construeix a partir d’imatges bestretes del seu propi coneixement, i la incorpora a sobre d’una fusta vella, recreant l’interregne de la pròpia història. Xavier Vaquer treballa quan genera un discurs creatiu, però per damunt de tot parla amb els personatges que l’acaronen des de la distància. I a més, intervé les imatges, les honora amb el mestissatge de la composició, i la pintura, així ho reconeix l’artista als títols que incorpora en cadascuna de les seus obres, afegeix l’expressivitat recercada a l’hora de la creació artística. Hi ha també, un cert regust d’incertesa, de magnitud compositiva, de melangia latent, doncs la subtilesa amb què tracta els personatges, la delicadesa de les composicions, delaten afecció i nostàlgia. Mostren, certament, una intensa sensibilitat. I amb els versos que l’artista acompanya, a manera de reflexió teòrica, el seu treball plàstic, referencia: «Qualsevol podria ser./ Senyalats pel dit de la indiferència,/ El teu familiar més proper,/ La vellesa, la soledat./ El teu millor amic,/ la depressió,/ Tu, ells,/ Jo.» Així, l’artista ens convoca la mirada per a ben dir al voltant del que pot suposar l’oblit, o la manera de restar dempeus i sense esperança. A les fosques d’un esguard comprensiu.

I aprofitem l’avinentesa, que aquesta nova exposició ens atorga, per a regraciar la possibilitat de gaudir de l’art i de la bellesa, mercè l’esforç de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, i del propi Antoni Miró a títol personal, també de la Fundació Banc de Sabadell, així com del Centre Ovidi Montllor i de l’Ajuntament d’Alcoi.

Notícies que el poden interessar

El Centre Ovidi Montllor acull l’exposició ‘West of Ireland’

El Museu Arqueològic d’Alcoi cedeix peces a museus en Alacant, Madrid i Barcelona

‘Imatge & Poesia’ una col·laboració d’Antoni Miró i Josep Sou a les planes d’El Gratis