El tapissero i el gat
mirada al món per Ester Jorda
El pare de Ximo tenia un taller de tapisseria a l’Eixample a Alcoi. El seu iaio també havia segut tapissero. Recordava com de menut l’havia acompanyat a les gran cases dels senyorets per tapissar cadires i altres mobles. També sabia en quines grans cases pagaven ‘a ralla’ i en quines cobraven només eixir per la porta.
Son pare havia heretat el negoci però havia traslladat el taller del Centre cap a l’Eixample. Era més barat i tenia lloc per a guardar la furgoneta de segona mà que s’havia acabat de comprar. A més, en front tenien un descampat ple de gats on de vegades deixaven algun trasto més voluminós.
Vivien sols a dos carrers del taller i Ximo, en acabar l’escola, anava directe a ajudar a son pare. De vegades es quedava soles, mentre son pare portava alguna comanda, a esperar els transportistes que portaven eixes meravelloses teles que a ell li encantava tocar.
Ximo podia quedar-se hores i hores mirant com treballava son pare. Li portaven mobles vells, lletjos, maltractats… i ell els deixava com a nous, llustrosos. Amb un canvi de tela encertat podia fer canviar tot un saló.
No és d’estranyar que quan Ximo va acabar l’escola va entrar a fer faena amb son pare, i que en jubilar-se este, va heretar ell el negoci. Ara era son pare el que s’assentava al descampat a donar de menjar als gats mentre mirava al seu fill fent faena. Però Ximo el bonegava: ‘no dones menjar als gats! No veus que poden entrar al taller i fer un ‘estropici’!!’ Al que son pare feia cas omís i continuava a la seua.
Però els temps van canviar i la tapisseria va anar quedant-se en un ofici minoritari. Era més barat comprar un moble nou que tapissar-lo!! I Ximo, que havia estat anant durant anys a les cases de més solera amb dos treballadors al seu càrrec, va veure com el seu negoci no el podia mantindre ni a ell. Moltes vesprades d’estiu s’assentava en la porta del taller mirant el descampat i maleint als gats que allí vivien. Feia anys que son pare havia mort i els condemnats continuaven anant!!! Verí, trampes… i res. No podia fer-se amb ells. Sentia un odi profund per aquelles criatures que en un moment podien desfer hores i hores de faena tapissant un bon sofà.
Era novembre, feia fred en el taller, i en la soledat de l’oficina Ximo estava pensant en tancar el taller i anar a demanar faena a Ikea. Reparar no tenia futur. Aleshores, va sonar la campaneta. Una xica acalorada portava una cadira desfeta. La malèvola obra d’un gat, estava clar, ‘punyeteros bixos’ – va pensar.
La xica li va preguntar si li podia arreglar 10 cadires com eixa. Ximo va acceptar, per suposat. I la xica li va explicar que tenia molts amics amb gats a casa que esgarraven sofàs i cadires i que s’alegrava haver trobat una persona que li ho arreglara.
Al mes d’abril Ximo ja havia tingut més de 30 faenes sols arreglant ‘estropicis’ de gats. A l’estiu, assentat a la porta del taller de la tapisseria, Ximo mirava els gats del descampat. Feia molta calor i tenien mala pinta. Va decidir posar-los un poalet amb aigua.
Eixos gats, besnets dels que son pare alimentava, es van acostar de seguida, cautelosos i pegant voltes, a l’aigua. Ximo va entendre perquè son pare donava menjar als gats. Ell sabia que ells serien algun dia els que mantindrien viu l’ofici de tapisser.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi