Temps d’Art

Columna d'Art per Josep Sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant

«Una idea no perillosa, no paga la pena de dir-se idea»

O. Wilde

El proppassat dia 5 de febrer, a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, s’inaugurà una nova mostra artística: Temps d’Art, dels autors Xavi Colomer, Rafael Hernández i Ana Pastor. Aquests pintors foren guardonats amb els premis (ajuda) de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA en la darrera convocatòria, i, ara, aquesta exhibició, és el resultat dels seus treballs, processos i investigacions. A la inauguració s’hi convocà nombrós públic, així com autoritats municipals i membres destacats de la Càtedra, que pogueren gaudir de les diferents propostes presentades i de la naturalesa de les visions al voltant de la realitat creativa.

Tot seguit posarem de manifest les paraules amb les quals vàrem presentar l’acte, així com també les diferents consideracions que la mostra ens suposà. Tot un luxe per a aquest temps que ens ha tocat de viure…l’art.

Farem bona l’asseveració d’Òscar Wilde si rondinem al voltant de les idees. Doncs efectivament, si no ho són de perilloses, potser no pague la pena de ser considerades «idees». Sempre combatents, el pensament i l’acció posterior que reclamen, auguren un clar destí per a la dignitat humana. L’art, amb totes les seues conseqüències, procura l’anàlisi intens de tots els comportaments socials, essent clar i determinat reflex de la realitat que ens habita. La imaginació, també pot ser custòdia d’allò millor que s’hi construeix al voltant de la humanitat, tot garantint la celebració objectiva del relat social, inclús existencial.

I per què diem tot açò? Doncs perquè ens ha agradat de filiar la producció artística dels tres creadors que ens visiten amb el món substantiu de les idees. Sí. En totes tres propostes viu l’interès per codificar la gràcia de la plàstica dins l’àmbit del pensament, del rigor i de la fantasia. Els personatges, també la recerca científica, s’hi retroalimenten del corpus social, dels somnis esfereïdors i de la tragèdia de la vida diària. La intimitat dels protagonistes conviu amb la substància colossal que cal contestar sense miraments ni tractes de benevolència. La pressió estantissa de la societat de consum dificulta la bondat de les anàlisis que cal efectuar, si és que allò que volem és exercir, plenament, la llibertat.

Però també s’arrisca a emergir un paisatge intuït al mateix tub de la proveta d’assajos. Tot és, potser, capital i harmònic…tot sembla acréixer la visió còsmica i indeleble de la ciència per a l’art…encara que allò que val són els resultats, la indagació entre bastidors d’una obra naixent, amb força i distinta, lluminosament íntima.

Xavi Colomer… «Els encegats», treballa cap a una ètica de la percepció. L’art és, potser, un espai de resistència; d’evacuació d’interessos per a combatre l’obscuritat densa de la desinformació contaminada. Un món, l’actual, que s’hi perd per l’enorme filagarsa de propostes que no ho són: un tropell d’imatges s’hi avenen per conquerir-nos la voluntat i atordir-nos l’esperit. En aquesta feixuga obvietat present, l’art s’encimbella aclarint, un tant, l’esfera vital del buit, no sense lliurar una batalla aferrissada contra els interessos càustics que sempre van contra la memòria. Però sempre l’experiència pròpia de l’artista juga per trobar les solucions precises que possibiliten l’encontre amb una realitat més neta. El simbolisme manifest irromp a les figures que dicten l’esguard últim de l’autor. L’univers d’aquest sentit darrer de l’obra: «Cal crear un espai on mirar torne a ser un acte de responsabilitat, profunditat i risc», en paraules del pintor.

Rafael Hernàndez…, «El pintor Cec», potser «el resultat de transitar un camí agitat de poesia visual, dibuixos, pintures i objectes que dialoguen…», ens dirà l’autor. En el trànsit subjacent, en la recerca constant i perceptiva, trobarem la valoració justa d’aquest món que ens contempla, tot de metàfores d’una runa constant que s’hi precipita per la costera de la devastació sense límits. Les transformacions socials (algoritmes, IA, canvi climàtic, guerres, etc.) s’hi fonen per a ben dir allò que s’hi cou al magma bullent de l’existència. La vida com és, i la pintura s’hi resol l’espill pragmàtic del món. I ens comenta Rafael Hernàndez, amb una pregunta banyada per la incertesa: «…és el futur un gest des de l’origen?»

Ana Pastor… «Tots els cossos que som», verifica: la ciència és un bon instrument, i el podem abastar, el coneixement, al través de la matèria. L’essencialitat de l’esguard mil·limètric auspicia la troballa, o la motivació bàsica per a ferir els marges de l’art, de la ciència i de la filosofia. Hi ha, també, la transferència entre els cossos a partir de l’atmosfera que els envolta: una mena de consciència relacional. Un pensament material s’allibera per conquerir l’espai íntim de la memòria. Una realitat metafísica resum la vocació d’aprenentatge, tot matisat per la tasca resolta mitjançant l’ús d’instruments de recerca i anàlisi: plaques, tubs, matrassos, lupes, etcètera. L’opaca realitat que viu al si de la memòria inabastable, ara, emergeix amb la força dinàmica de les explicacions: «…allò essencial, ocorre entre els cossos…», referix la pintora.

Una exposició, aquesta, formulada des dels Premis anuals de la Càtedra i auspiciada per la l’Ajuntament d’Alcoi. Una sort ben gran poder gaudir-ne, aprendre i estimar. Què mai no s’acabe aquesta entesa de bona voluntat. I clar, també, enhorabona als artistes. Moltes gràcies.

Notícies que el poden interessar

Exposició en el Palau i escultures als carrers d’Altea d’Antoni Miró

Josep Sou presenta ‘Attrezzo’ a Muro

Les exposicions dels Cicles d’Art d’Alcoi reten homenatge a Paco Sempere i Nestor Basterretxea