Antoni Miró a Otos

La raó última, tan poderosa, de l’escultura

Pot semblar una obvietat, però cal dir-ho. L’escultura neix com un fruit joiós per abellir l’espai urbà. Però no solament, també per facilitar l’encontre dels ciutadans amb la bellesa. Potser una mena d’arquitectura conceptual que descriu tot d’emocions, d’il·lusions i d’esperances. Potser la cultura forjada amb mans sinuoses quan perfilen els matisos de la pròpia vida, o de la circumstància primordial de la condició humana. L’escultura s’hi fa de carn viva i s’acreix amb l’esguard generós del transeünt. La proporció, la mesura, l’espai sofisticat i la vocació de pertinença il·luminen la nova realitat guanyada per la mestria de la construcció artística. L’art, i l’artista, amb les persones, amb la fluïdesa del caminar discret, amb l’alegria de participar, cada dia, a l’espectacle de la vida.

I Antoni Miró visita, novament i renovada, Otos. La seua escultura ha d’incorporar-se als carrers del poble per fruir la intensitat de la mirada, sempre afectuosa. Un regal per als sentits i per a la caua de l’art compartit. Un gest amorosit per intimar la creativitat artística amb la civilitat d’un poble que se l’estima de debò. L’acord temporal d’exhibició potent que auspicia un temps de joia i d’encant. 

Otos renova la proposta artística d’Antoni Miró amb un conjunt bellíssim d’escultures que hauran de satisfer l’expansió cultural que l’art manifesta. El teixit urbà, ara molt més ric, disposat tothora per a la sorpresa i per al gaudi. L’escultura s’hi manifesta oberta doncs possibilita tot de lectures i d’afeccions que il·lustren la matèria primera del coneixement. 

El treball artístic d’Antoni Miró: una altra poètica que ara s’insinua al través dels seus personatges i de la concepció de la substància compositiva. Com un murmuri de versos en la projecció  de les ombres, com un cant sintètic de tantes paraules que habiten el corpus de l’acer, i que s’enlairen per abraçar la individualitat de la mirada, o la fantasia cordial de tants espectadors com hauran de formular el goig de la convivència.

Sí, un autèntic regal i una franca carícia per a cada dia, per a cada estona on s’hi formule la complicitat. Poder tocar amb els ulls el resultat de la intervenció artística, garanteix estímuls falaguers per a l’existència.     

CAMPEROL-DOS 2003 (Acer cortén, 225 x 118 x 40) Per elevació, un cant al món del treball. Aixada en mà, el llaurador enfronta la terra, tot ferint els marges de la vida. I, a poc a poc, escodrinya l’endins del camp a la recerca del fruit necessari per a la subsistència. El conreu, ben a la llum del dia, abraça tota esperança de fer guanys per a l’existència. 

L’artista Antoni Miró, com ho faria Píndar, ens proposa una oda clàssica, amb la dinàmica manera d’aconseguir la proximitat essencial amb l’esforç. El camperol: tot un símbol, o una icona atlètica, ens referencia la dignitat de l’home a peu d’afany. 

GERNIKABOU 2007 (Acer cortén, 172 x 118 x 60) La mirada especial, i emergent, de l’escultor Antoni Miró, s’entranya amb aquell «apocalipsi» pictòric – vital que, un dia, Picasso retractà. Ara, l’escultor s’emancipa del model i ens transporta, amb la síntesi de la seua memòria primordial, a la cruesa de la desfeta bèl·lica. I l’art és açò: tocar-nos el sentiment a partir de la representació del món que ens envolta. L’art ens transmet passió i vida; i la capacitat de prendre’n part en la anàlisi dels assumptes que ens concerneixen de ben a prop.

La màgia d’aquesta escultura rau en la tribulació que ens transmet el ventre ulcerat del bou, tan bastit com està de vides humanes en la brutalitat del caos. La duresa de l’escena queda fixada amb l’acer cortén d’una proposta escènica de gran magnitud memorialista. La plasticitat retòrica del cubisme cavalca, novament, ara, per la superfície esmolada en l’escultura de l’artista alcoià. 

MAGRITTE-DOS 2007 (Acer cortén, 202 x 149 x 50) Tres hòmens, l’un dins de l’altre, s’hi miren el poble d’Otos, tot estant a peu de vida: transeünts immòbils que procuren, amb l’esguard, agafar un tros de franca civilitat. Al carrer és on passa tot; és la senda dels somnis i de l’imperi de la condició humana.  

I els tres hòmens, ara d’Antoni Miró, viuen la reflexió interior en l’espai obert de l’horitzó desitjable: el poble… el poble… la gent…

I dins la mudesa hieràtica de la forma escultòrica, s’hi insinua la cançó del vent a través de les claus del buit misteriós, però singularment dinàmic. És el món de l’artista que ens visita. És la realitat artística que s’imposa novament. És la voluntat creativa que abelleix el rang il·limitat de la nostra vocació de sentir-nos ben pròxims.

VENUS DE BRONZINO 2007 (Acer cortén, 186 x 166 x 45) Al·legoria de l’amor! Al·legoria de l’amor amb Venus i Cupido! Antoni Miró ens aproxima al fet inabastable de l’amor sensual al bell mig, i expansiu, del carrer. I les ombres s’hi projecten per amplificar el fet amatori en recurrència plàstica. La vida en un tot harmònic.

Les figures que conformen la proposta escultòrica viuen la intensitat de la carícia, i del sofisticat abraç de la tendresa…mentre Cupido observa, amatent, el resultat de la seua intervenció decidida. 

L’obra resta plena de moviment, de gràcia i de bellesa, i sembla elevar, com un sospir, la delitosa experiència de l’amor.

BICIBOU-DOS 2007 (Acer cortén, 148 x 250 x 50) L’originalitat d’aquesta escultura d’Antoni Miró, resta emparentada amb la gran proposta de bicicletes que l’artista ens ha mostrat al llarg del temps. Inimaginables han estat les formes aconseguides, sempre, amb vocació de sorprendre’ns: la ironia, inclús l’humor sorneguer, són les claus retòriques que augmenten la percepció del límits impossible que s’hi conreen. 

Les banyes del bou imaginari (també manillar), ja no serveixen per conduir el vehicle, ara s’adrecen cap a un subjecte que, potser, estiga fugint de l’embranzida que l’haurà de ferir.

COMPANYS-DOS 2012-21 (Acer cortén, 250 x 174 x 50) Aquesta escultura és un gran homenatge que li atorga l’artista Antoni Miró a Lluís Companys, president que fou de la Generalitat de Catalunya entre 1936 i el 1940. I sembla que la proposta escultòrica vagareja enlaire amb una delicada mostra de sofisticada mestria. Ara, Companys ens mira des d’Otos fent valer la universalitat de l’art com a raó legítima en braços de la història recent.

I l’escultor Antoni Miró pren partit per aquest coneixement que en tenim, tot augmentant el valor definitiu de la realitat que habita dins la sensibilitat oberta dels ciutadans. Un gran regal.

BICIRELLOTGE 2004 (Acer cortén, 183 X 230 x 60) Es tracta, aquesta bici, d’una veïna més d’Otos, doncs ja fa uns anys que habita, la proposta escultòrica, l’espai obert del poble. Magnífica de factura (la monumentalitat és manifesta), incorpora un rellotge a la roda davantera del vehicle, tot assenyalant el temps i la voluntat de romandre vinclada a l’estadi superior de la convivència.

Antoni Miró, amb la seua obra i gestió, ha possibilitat la col·lecció d’Otos, i ens atorga la possibilitat de fruir de l’art al bell mig dels carrers. L’espai ho agraeix, i els ciutadans, amb el frec i contacte amb la creativitat imaginativa dels artistes, tenen l’oportunitat de fer guanys amb la meravella.

Notícies que el poden interessar

Antoni Miró i Isabel-Clara Simó són homenatjats per la Xarxa Alcover

Ajornada la presentació del disc ‘Antoni Miró, pintura musicada’ per previsió de pluges

Otos inaugura l’exposició ‘Viatge a Grècia’ d’Antoni Miró