La paraula habitada, Rafael Hernàndez
Columna d'Art per Josep Sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant
«…si desitges que els teus somnis s’hi facen realitat, ¡desperta!»
Ambrose Bierce
El passat dia 3 de febrer, a les vuit del vespre, i al COM d’Alcoi, s’inaugurà la mostra pictòrica: La paraula habitada, de l’artista Rafael Hernàndez. A l’acte s’hi feren present autoritats municipal i, també, membres destacats de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA. Nombrós públic acompanyà a l’autor en aquest acte de cultura, tan rellevant.
Enorme singularitat vesteix aquesta exposició, on l’art resta vinclat, també, a una experiència sensorial de gran magnitud: quasi totes les obres resten transitades per la punció (en braille), tot conferint-li una altra dimensió a la proposta artística. Un món inaugural per advertir el posicionament de l’autor envers les noves possibilitats d’apropar-s’hi al públic que el contempla en el seu quefer constructiu.
Ens cal veure la transferència, a vegades baix la nostra atenció primera, que viu feta una implicació no gens retòrica, a l’endins de cada obra que en aquesta exposició s’exhibeix. Potser, també, «habita» una voluntat de codificació dels elements en trànsit, cap a la restauració del significat erudit, però pròxim. Diversos són els estadis de la pertinença, com també les diverses capes que auguren la profunditat de la tragèdia humana: la concòrdia de les figures esparses arreu quan simbolitzen la necessitat del dir poètic. La paraula, ara, transcendeix en imatge, o com un tot unitari que resguarda els afanys de la comunicació simbiòtica. Identitats espacials s’oculten al darrere de la «tribu» emergida d’un tot ancestral, inclús dinàmic en els delers de la revolta. Cels i vida terrenal, la comèdia de l’existència, el dolor de viure cada dia, l’agitació de la mar dintre dels vasos colonitzats per la impaciència…mons d’estructura efímera ballen al compàs d’una nova melodia estricta, forta i irònica.
Els «cristos» ennuegats a la creu de la vida, ensangonats, maltractats per la fortesa d’una mà còmplice, denoten l’estreta franja d’un demà quasi impossible per a ésser narrat. Així com la guerra infame, també hi troba el seu espai per a esbandir el circumloqui de tots aquells que s’ho miren amb un grau ben acomplert d’indiferència. Encara que: «…els laments són el llenguatge de la derrota», explica Stephen Crane. I és ben certa aquesta anàlisi, doncs de res no ens val acudir a les imprecacions per fer malbé un sol grau de desesperança. Ens farà el mateix, i amb la mateixa buida intensitat. Però les punxes espirals de la corona imaginària degoten fragments de sang, certament obstinada en aquesta lluita per sortir de l’exili interior.
Rafael Hernàndez mostra una pintura conceptual, i vinclada a l’avantguarda, que diu sense paraules, però que interpreta d’allò més una realitat sonora, audible, comprensible per a l’audiència de cecs, quan aquests abracen l’espectre habitat per l’enrenou d’un món ingent de mots que suren enlaire. Una pintura rigorosa i de gran calat, a l’hora de la construcció emocional. La implicació necessària del receptor augura un llarg camí de comprensió mútua, amb tot d’estris a l’abast per capir la raó, i també la bellesa.
Pot ser la pintura de Rafael Hernàndez un exercici per a aprofundir en el propi coneixement? La introspecció de milers de personatge, arraulits a dessota d’un llenguatge subjacent, i que recorre tota l’atmosfera de l’obra, de totes les obres, ens fa obrir el pensament cap a aquesta nova possibilitat. Tota pintura (l’art en general), satisfà les necessitats de l’artista a l’hora de treure’n profit de la labor creativa. I els codis, massa vegades secrets, solen establir la darrera garantia d’abastar el context del relat pròxim. Ens diu l’autor al catàleg editat per a l’ocasió: «…les línies continuen caient (com una pluja intermitent), ajustant-se a la vida o el que queda d’ella, intentant ser fidels a una antiga determinació: dibuixar el món. Perquè el punt i la línia són, al mateix temps, els fedataris de la vida i l’estructura de l’univers, que delimiten la vora de les coses amb la nitidesa de qui comprèn un concepte, o una veritat, o el sense sentit de la tragèdia humana.», tot i deixant clar l’esperit prospectiu que la seua obra considera.
Encara que, com diria Epíctet: «…allò més difícil és conèixer-nos a nosaltres mateixos…», amb una sincronia de matisos per alliberar la càrrega pensant, i l’esforç constant, que hom ha de fer per arribar a la veritable essència de les coses, o de la pròpia existència.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi