L’agricultura i ramaderia del xicotet vs les grans industries alimentàries
Mirada Al Món per Ester Jordá
Fa poc la Comissió Europea presentava la nova proposta de la futura Política Agrària Comuna. La coneguda com la PAC. Esta política europea pública es va crear després de la Segona Guerra Mundial quan la fam assotava el continent europeu. La premissa que defenia era senzilla: produir menjar, mantindre al camp viu i garantir ingressos dignes als qui el feien possible. En dues paraules: ser autosuficient.
Actualment la PAC és una de les polítiques públiques que més diners distribuïx. Només en el període 2021-2027 ha suposat més de 381.000 milions d’euros (el 25% del pressupost total europeu) Tants diners durant tants anys ha suposat que les elits financeres començaren a moure’s per a acabar copant la gran majoria de les ajudes. Que sí, que van nàixer en bona intenció, però que han anat perdent l’autèntica essència de la seua creació.
El pressupost de la PAC per a Espanya (per a 2021-2027) es correspon amb 47.724 milions, dels quals la majoria acaben en grans famílies terratinents o grans corporacions alimentàries. La realitat actual és que més del 60% de les ajudes de la PAC acaben en un 10% de les butxaques. Segons un informe de Greenpeace recentment publicat només a Espanya l’1% dels beneficiaris de la PAC rep el 28% dels diners; el 10% rep el 62%; i el 20% acapara el 79% del total. Si parlem dels pagaments que es donen directament als agricultors per a preservar la seua renda i vinculats a la superfície de la seua explotació, veiem que 74% dels diners són sols el per a un 20% d’agricultors.
És un problema a Espanya el latifundisme? Fora del País Valencià, sí. El 20% de les finques més grans posseïx el 75% de l’àrea agrícola del nostre país. Les imatges de xicotetes explotacions ramaderes són una il·lusió.
El problema està en la pròpia PAC, els lobbies ja s’han encarregat de fer una norma que beneficie als grans. La PAC distribuïx els diners públics en funció de la quantitat de terra que es posseïx (podria fer-se en funció de millora de béns públics com a ecosistemes saludables, aire i aigua nets, la protecció del sòl i el benestar animal, així com mitjans de vida justos i comunitats rurals dinàmiques) De fet, a l’anterior PAC hi havia criteris mediambientals que les grans empreses contaminadores ja es van encarregar de dinamitar.
Així que quan veiem tractors a les ciutats queixant-se per les condicions de la PAC caldrà alçar la vista cap als lobbies de grans corporacions alimentàries per a saber com estan ells fastidiant al xicotet agricultor i ramader.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi