Paco Sempere -Diàleg amb la matèria-
Columna d'Art per Josep Sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant
«Tan sols aquells pobles que fan descobriments
Berthold Auerbach
són propietaris del futur de la civilització…»
El proppassat dia 2 de desembre de 2025, al COM de la ciutat d’Alcoi, s’inaugurà l’exposició de Paco Sempre: Diàleg amb la matèria, la qual reuní, al seu entorn, nombrós públic, familiars i amics de l’artista, (no fa massa temps traspassat). Membres destacats de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani, i autoritats municipals presidiren aquest acte cultural d’especial rellevància, per la sensibilitat manifestada a cada instant de la celebració.
La gran lluita, o la gran batalla, potser siga la de l’esperança: «Spes sibi quisque», Virg. Aen. 11, 309 (Cadascú deu esperar en sí mateix.) I l’art és molt i molt exigent quan parla, i s’hi mostra al través dels versos dels pinzells, o de la percussió de la destral damunt la fusta, quan encara no s’hi exhibeix radiant, colpidora i, potser, hermètica. Però l’embast que procura la dura feinada de desbastar el tronc eixut sortit de la terra verge, obté fràgils resultats en la contemplació i en el tracte constant dels codis formulats a l’endins de l’enginy.
Paco Sempere tradueix les possibilitats del cant primer de la naturalesa encalmada, i ens commou, tot d’il·lusions, quan ens atorga els beneficis del seu treball constant a peu d’obra. El tronc, o les pedres, ja no ho són tant, després de l’acció interpretativa de la generació artística. I el món, aquest món que també és el nostre, s’hi deslliura dels arquetips del passat remot per arrelar-s’hi a la nostra vida, amb les constant d’adulteració de la realitat. Altres espais s’hi perpetuen per aclarir allò que, ja, tots sabem: el sublim deu trencar la closca de l’eternitat per escampar el seu missatge de compromís amb la bellesa. Ara: «…La Natura i l’Art semblen refusar-s’hi, però s’hi troben abans d’allò que creiem», llença Goethe. I és ben cert que la claredat, formulada així, mai no renuncia a la darrera raó de l’existència. Com una filosofia neoromàntica, les dues parts de l’equació s’hi subscriuen en l’intent de formalitzar la identitat formal. Natura i Art, tantes vegades, tan idèntics… tan visceralment units per la mà sàvia del vent que els conforma.
I l’artista, com ara Paco Sempere, ha viscut enfeinat amb el deler de confirmar-se autèntic i fidel seguidor dels seus propis instints, de la seua pròpia intuïció: ha acaronat la matèria, amb gran delicadesa, l’ha observada atentament, i ha pogut parlar amb ella, a la fi, amb el llenguatge de l’art.
La crua realitat de la naixença ha esdevingut epifania gloriosa quan l’encontre s’ha produït. Paraules de pedra i fusta encara tremolen als fils de la membrança. Universos gojosos on, per encanteri màgic, recreix la flama de la inspiració, i per adobar, a la fi, la troballa del discurs entusiasmat…. «…troba’t i sigues tu mateix; recorda que no hi ha ningú com tu», ens assenyala Dale Carnegie, tot apropant-nos a l’essència veritable que condueix per camins infinits a la figura de l’artista solitari al peu de l’obra constructiva, potser tant fecunda.
I mai no, res és prou. Ho confirma la vida, però també l’eloqüència del verb principal de l’oració composta. Artista i receptor, tantes vegades, s’hi troben just a la cruïlla de la complicitat. No és pas suficient dir i dir constantment, car de tant enraonar la locució s’apaivaga formant ones concèntriques i que no treuen cap. Un munt de vegades cal la confirmació dels dubtes; la matèria s’hi pren de rebel·lia i no facilita la idea primitiva, tot abans d’alliberar-s’hi. I en aquesta exposició les obres ens miren, diàfanes, demanant l’entesa dels justos abans de partir a la batalla dels dies quotidians…»…la capacitat d’atenció de l’home és limitada, i deu ser constantment esperonada per la provocació», afirma Camus. És com una volta més, com un anar molt més enllà de la mirada, o com una recerca de l’estança definitiva de la semàntica poderosa que tot ho resol, amb èxit, als quaderns del deixeble que s’apura per endevinar els rigors de la substància formal de les coses. Artista i receptor s’hi troben reservats a l’encant de la força motriu que significa l’obra inspirada…i atorgada per al benefici de tots aquells que s’hi concentren amb la plenitud graciosa de l’esguard.
L’obra de l’artista Paco Sempere: formula teories, creua camins, abasta nous horitzons, resum la vida senzilla del manobre de les idees, singularitza l’experiència quan harmonitza les pàgines ancestrals de la història, persegueix llums poderoses en la nit dels somni fugissers. L’obra de l’artista Paco Sempre, genera versos no escrits al llindar de la porta d’una jungla d’elements reservats per a l’escriptura de la fantasia…i nosaltres, ara, li diem a Paco Sempere, tot fent esment de les paraules de Thomas Campbell: «…viure als cors que deixem al darrere de nosaltres, això no és morir…».
Un nou cicle expositiu s’hi mostra al calendari cultural de la ciutat, i hem de demanar que ningú no se’l pot perdre, car els artistes ens atorguen la seua màgica realitat; la institució municipal aposta per la repercussió constant de l’art en la ciutadania i la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani ens serveix d’enllaç per aprendre i fruir de la cultura…i tantes coses més.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi