L’apassionant món de Néstor Basterretxea
Columna d'Art per Josep Sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant
«Ves amb cura amb els teus somnis; són la sirena de les ànimes. Elles canten, ens criden, les seguim i ja mai retornem…»
Gustave Flaubert
El passat dia 4 de desembre, a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, s’inaugurà l’exposició: L’apassionant món de Néstor Basterretxea, de l’artista basc que dona títol a la mostra. Autoritats municipals i membres de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, estigueren presents, tot acompanyant al públic que s’hi cità a la sala expositiva, i per tal de gaudir, en primera estança, dels continguts fascinants de les obres exposades.
I veritablement, ho és d’apassionant aquest món que avui contemplem a la Llotja de Sant Jordi, i amb l’artista Néstor Basterretxea com a exercici per emmirallar una bona part de la seua trajectòria com a home d’art (en plenitud de l’expressió que utilitzem.) Intensitat i rigor a parts iguals, dins la lògica evolutiva d’un camí que s’inicià, ara fa un munt d’anys. No hi ha dislocació estètica en els llenguatges diversos emprats per construir un univers poderós, divers i dinàmic alhora. L’estètica que s’hi formula en cada moment històric és conseqüència d’un pas anterior que resulta ser l’embrió del trajecte que encara resta per fer. La seducció, i bona part de la història de l’art és resultat de la conseqüent seducció als ulls de les persones, és una altra cosa de bon fer: atracció indissimulada dins l’òrbita dels recursos estètics. Un pas al darrere d’un altre, tot per ferir la vocació sensible dins la tragèdia de la vida.
A l’exposició prenen part: els dibuixos i pintures, la fotografia experimental, els fotomuntatges i collages, el disseny industrial, l’escultura, l’obra pública, la realitat bidimensional, les volumetries arquitectòniques, la Sèrie Amèrica Primera, la Sèrie Cosmogònica Basca, la latent Conjunció de les Arts i una feliç referència a l’artista Antoni Miró per causa i motiu de la seua escultura a Gandia «25 d’Abril»…I el camí ens condueix al descobriment de la realitat subjacent a l’endins de la força creativa de l’artista basc: i la direcció ens mena des del simbolisme expressiu, o bé emocional de l’autor (al conjunt de les seues primeres obres) vers l’abstracció racionalista que s’hi evidencia, ja, a la potència contundent de l’escultura.
[…l’art abstracte és una aposta amb tu mateix…»], ens afirma Néstor Basterretxea en una de les reflexions que s’hi incorporen al magnífic catàleg publicat per a l’ocasió. I és ben clar que així és: tot partint del realisme simbolista, la mà de l’artista dissecciona la línia emergida des de la superfície del paper per arrelar en la metafísica de l’experiència conceptual, i propiciada per la marca indeleble de l’ens objectual, només. Un itinerari sobrevingut per la metamorfosi i per les raons vitals que l’acompanyen. I confirma l’artista aquest suport teòric amb les següents paraules: [«…el meu és treballar en el coneixement de l’ens estètic…»] El coneixement, tan present en la labor creativa dels artistes, s’agermana amb força en cadascuna de les generacions d’obra que confirmen la fermesa de la intel·ligència.
Una idea que ens ha captivat d’allò més, dins d’aquesta esplèndida exposició, fa referència al concepte de «fusió absoluta», quan se’ns parla de l’encontre de diverses maneres d’acarar el fet artístic en línia oberta: [«…la idea de complementari es transforma en idea d’unitari…la creació d’espais de noves ressonàncies reinventades…»], reflexiona Néstor Basterretxea. I és ben cert que ens toca acudir a la revelació de la condició artística: a la fi del camí recorregut, dins la seua gestació, una obra és hereva de tots els influxos que l’artista rep, però la síntesi que s’hi formula com a conclusió fa rendible el teorema de la unitat final de la proposta.
I l’exposició sembla un discurs lògic que s’hi dirigeix, de forma inexorable, cap a l’escultura com a motiu per visitar l’epicentre de la creació artística en Néstor Basterretxea: [«…neix per la força de violentar la línia en el pla…vaig agafar una planxa de ferro i vaig fer el que entenia que físicament passava…vaig ingressar en l’escultura…], ens aporta l’artista com a realitat viscuda, plenament, en l’àmbit del seu camí d’identificació creativa. Un salt s’instaura al si de la concepció de la realitat que espera. Un nou univers s’hi avé per a la realitat de transformar l’evidència vital que hom contempla. Una vocació callada emergeix amb força impactant en l’espill de l’existència.
I tot açò transitat des de la convicció d’estar ben arrelat al seu medi natural de vida: el País basc. Cada racó en l’obra de Basterretxea resta viscut per l’empírica qüestió de pertinença. Supura pels porus artístics la raó pràctica de les certeses. La patina de l’erudició domèstica corre pels solcs de la terra nadiua.
Hem gaudit l’experiència de visitar la sala d’exposicions de la Llotja, i ens ha enamorat la coherència d’aquest muntatge. És per això que convidem els ciutadans de fer un altre tant, tot per amanir els àpats de l’idil·li contemplatiu. Moltes felicitat i gratitud a la memòria de Néstor Basterretxea. També retem les gràcies a l’Ajuntament de la ciutat i a la Càtedra Antoni Miró d’Art contemporani de la UA, per l’organització d’aquest espai de cultura plàstica.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi