Pepa Miralles: “És molt bonic veure tota la feina que es fa per baix”
El Betlem del Tirisiti és una de les tradicions més antigues del Nadal Alcoià. Al llarg de més de 145 anys aquest titella ha vist com ha canviat el món, però el seu univers continua quasi intacte, i any rere any fa gaudir al públic amb el seu humor. Pepa Miralles, actriu de La Dependent, té un dels papers més importants en aquestes funcions, el de narradora, i ella mateixa ens ha contat tot el que hi ha darrere d’aquest retaule de titelles premiat internacionalment
- El Betlem del Tirisiti té uns 145 anys d’història. Conta’ns un poquet com va nàixer aquest personatge.
Naix a finals del segle XIX, és un retaule de titelles. A Alcoi hi havia diferents Betlems, i finalment es van fusionar tots, i es crea el Betlem que tenim hui dia. El Betlem de Tirisiti naix com un retaule que es fa en Nadal, i té dos parts: una sacra i una costumista. En la part sacra, és quan Sant Josep demana posada, i la Mare de Déu està embarassada, i el posader diu que no, i després es representa el naixement de Jesuset, la fugida a Egipte, passant per l’Adoració dels pastors i dels Reis Mags. Eixe posader que diu que no, quan s’acaba la part sacra és Tirisiti en la part costumista. És un personatge que es diu a Tirisiti perquè crida a Tereseta, i com té una llengüeta, que li fa eixa forma tan particular de parlar, sona com a Tirisiti. En eixa part costumista és la part de les coses que passen a Alcoi, i en la qual els diferents ‘betlemeros’ van anar afegint coses com és el torero, o el globus.
- Des de l’inici del Betlem del Tirisiti fins a l’actualitat, ha canviat el text?
Jo crec que des del moment que apareix com un sol Betlem, el text és pràcticament el mateix. Quan La Dependent comença a fer el Betlem del Tirisiti, anem a què la família Foia ens ensenye a utilitzar la llengüeta, i pràcticament el text és el mateix. El que passa és que cada any s’incorpora en la part costumista diferents acudits o anècdotes que passen en Alcoi o a la resta del món.
- La Dependent s’encarrega des de fa 35 anys de les representacions. Supose que al principi va ser un repte. Com han sigut aquestes més de 3 dècades?
El primer any nosaltres encara estàvem en La Cassola, i l’Ajuntament ens va dir de representar-ho nosaltres. En molt poc temps ens vam posar en marxa, vam recuperar les nadaletes, i li vam donar un caire professional, amb les llums, amb el ritme de l’actuació. La veritat és que ha passat per diferents etapes, que hem estat al barracó, en la plaça de Dins i a la Glorieta, i ara, que estem en el Teatre Principal.
- En moltes de les representacions tu eres l’encarregada de fer un dels papers més importants, que és el de la narradora. Com vius tu cada funció?
Cada funció és única, perquè el públic és diferent. Com a narradora, quan comences una representació l’has de reviure tota, i posar-li tot eixe amor per eixa funció. El paper de la narradora, en la part sacra, descriu tot el que passa, fa la narració amb aquesta entonació peculiar, i ho descriu tot. I en la segona part no sols és una traductora de Tirisiti, és un poc la narradora que porta la funció, la que interactua, la que incita a la participació del públic, i la que porta el ritme de la funció juntament amb Tirisiti i el públic.
- Molta gent participa en cada representació entre titelles i equip tècnic?
Unes 20 persones.
- No sé si pots contar-nos algun secret del que passa a les tramoies? Alguna cosa curiosa que la gent no sàpiga sobre tot el treball que feu…
No puc contar-te cap secret perquè ja no seria secret (jajaja). Els secrets no es conten (jajaja). El que sí que és cert és que per baix és molt bonic perquè és com un rellotge. És molt curiós com passen totes els titelles. Fem el mateix que es feia abans, amb uns titelles que van per unes guies, i és molt bonic veure tota la feina que es fa per baix, perquè no és fàcil portar el ritme amb els titelles. La veritat és que no hi ha cap secret, sols que ho fem amb molta estima, i posem tot el que sabem i la nostra estima quan el fem. Què és el que passa per baix? Doncs, una cosa molt diferent del que passa per dalt. Per baix són les tramoies.
A banda, després hi ha una feina molt important de totes les persones que organitzen les representacions, i això també necessita un treball que comença en agost.
- Respecte al tema dels assajos. Cada any és el mateix text, encara que canvien algun acudit, però és un text que tot el món se sap… Però, així i tot, us prepareu. Quan comenceu?
Comencem una setmana abans els assajos. A banda, tot el que és el treball d’organització comencem molt abans.
- Quan finalitzeu l’última funció, que és el que passa amb totes els titelles i tota l’escenografia?
Es desmunta tot, es guarden els titelles, i el teatre torna a quedar-se exactament com estava. És muntatge i desmuntatge de tot un teatre. I pel que fa a els titelles, es queden ben resguardades perquè estiguen bé per a la següent temporada.
- I pel que fa a la conservació dels titelles, teniu recanvi dels personatges o són sempre les mateixes que es restauren constantment?
Es van restaurant. Sí que és veritat que de Tirisiti hi ha recanvi, però habitualment treballem amb un que és el que més ens agrada. Les titelles van restaurant-se, però de les que més es gasten hi ha recanvis.
- De segur que no quedarà molta gent que no haja vist el Tirisiti, però, així i tot, com animaries a la gent a què enguany vaja al Teatre Principal a gaudir d’aquesta representació tan emblemàtica?
Jo animaria a la gent dient-li que a vegades no sabem bé que és el que tenim. Enguany hem tingut un premi internacional de tots els titellaires del món. Tenim la sort que en la Vall d’Albaida es fa una Mostra de Titelles, i han vingut a veure el Tirisiti titellaires de tot arreu, i sempre s’han quedat meravellats per com s’ha conservat tan viva una cosa tan antiga. Aleshores, tenim eixe reconeixement dels titellaires del món, però també del públic en general, des dels xiquets més xicotets que estan encantats amb Tirisiti i que se saben de memòria tot, o fins i tot les persones majors que es transporten a la seua infantesa i s’emocionen recordant. És una cosa que és digna de veure perquè són 30 minuts que et transporten a la teua infantesa, i és un moment de veritat de connexió en una funció que és molt interactiva amb el públic i té eixa gràcia de la senzillesa, encara que no ho siga. És una cosa molt bonica que tenim i l’hem de cuidar molt. Ve gent jove en grupets, ve gent major, és un moment de compartir amb la família, i per a molts és tradició ajuntar-se per anar a veure el Tirisiti. Això fa família, i és molt bonic perquè veus que ve un públic molt variat.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi