«La pintura com a consciència», Artur Heras

Reportatge 'Els Nostres Artistes' per Yolanda Murcia i Mateo Gamón

Hi ha artistes que pinten paisatges, d’altres que pinten somnis. Artur Heras (Xàtiva, 1945) pinta idees. Les transforma en imatge, en gest, en color, i les converteix en una invitació a pensar. A reflexionar sobre la memòria, la història, la política i el paper de l’art davant del món. Amb més de seixanta anys de trajectòria, Heras és, sens dubte, una de les figures fonamentals de l’art valencià contemporani, un creador que ha sabut mantenir la coherència del seu discurs sense deixar mai de reinventar-se.

Els seus inicis estan marcats per l’efervescència dels anys seixanta a València. Format a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, ben prompte es va distingir per una mirada pròpia que trencava amb el realisme convencional i que bevia de les noves tendències europees. Juntament amb altres joves com Manuel Boix o Rafael Armengol, va ser un dels introductors del Pop Art i del Nou Realisme al País Valencià. El seu primer gran reconeixement arribà el 1964, quan guanyà el premi del V Saló Internacional de Març, un punt d’inflexió que li obrí les portes del panorama nacional.

Durant les dècades dels setanta i vuitanta, l’artista consolidà un estil que barreja la força plàstica amb una profunda càrrega simbòlica i social. No hi ha obra seua que no continga una pregunta incòmoda o un gest crític. Les seues pintures, collages i instal·lacions recorren temes com la repressió política, la memòria històrica o la manipulació del poder, sempre amb un llenguatge visual directe i alhora poètic. En paral·lel, entre 1980 i 1995, va dirigir la Sala Parpalló de València, convertint-la en un espai clau per a la difusió de l’art contemporani i en un laboratori d’idees obert a l’avantguarda internacional.

El que realment distingeix Heras és la seua tècnica. La seua pintura és precisa i contundent, però mai freda. Sap combinar el rigor del dibuix amb la llibertat expressiva del traç. Fa servir materials diversos com pintura acrílica, tinta, collage, ferro, fusta i formats que van des del llenç íntim fins al mural monumental. El color, sovint sobri, juga amb gammes terroses o grisoses que remeten a la memòria i al pas del temps. En altres ocasions, un roig o un blau vibrant esclaten com un crit. La composició, molt estudiada, integra elements fotogràfics; rostres, objectes, símbols que esdevenen metàfores de la condició humana.

Cada obra d’Heras és una escena carregada de significat. L’artista no busca la bellesa formal com a fi, sinó com a mitjà per provocar una reacció. La seua pintura pensa, qüestiona, incòmoda. Potser per això ell mateix ha definit la seua feina com “una arqueologia de la memòria”: excavar en el passat per entendre el present i advertir sobre el futur.

Al llarg de la seua carrera, Artur Heras ha exposat arreu del territori valencià i estatal, deixant una empremta profunda en cadascuna d’elles. Des de les seues primeres mostres col·lectives als anys seixanta fins a la seua participació en la Fundació Joan Miró amb Bandera (1980), on reflexionava sobre els símbols nacionals i la seva manipulació política, el seu recorregut ha estat constant i coherent. L’any 1995, l’IVAM li dedicà una exposició antològica que consolidava el seu paper com a referent generacional.

Ja al segle XXI, la Universitat de València li va obrir les portes de La Nau per a dues grans cites: No Ficció. Obsolescència i permanència de la pintura (2016), una reflexió sobre els límits entre realitat i representació, i més recentment Halt! Imatges que pensen (2024-2025), amb més de 200 obres que aborden temes com l’Holocaust, el franquisme i les noves formes de totalitarisme. Sense oblidar la macroexposició Sura com el desig i el destí en la memòria (2019), que va ocupar diversos espais de la seua ciutat natal, Xàtiva, i que resumia més de 50 anys de creació amb una potència colpidora.

I és que l’artista no sols va renovar el llenguatge plàstic al País Valencià, sinó que amb la fundació de la Sala Parpalló l’any 1980 es va convertir en motor d’un canvi imprescindible: aquest espai pioner va obrir les portes de València a l’art contemporani internacional i va servir com a avantguarda que situà la ciutat en el mapa cultural. Gràcies a la visió d’Heras, la Sala Parpalló va reunir artistes de prestigi mundial i va incentivar el talent local mitjançant les beques i els premis associats, creant un ambient vibrant i renovador. Amb aquell impuls valent i transformador, Heras va ajudar a obrir un nou capítol per a l’art a la ciutat: una finestra al món i un laboratori cultural que continua deixant empremta.

Tot plegat fa d’Heras un creador complet, un artista que entén la pintura com un acte de resistència i de memòria. Davant d’un món sovint superficial i accelerat, ell defensa el temps lent del traç, la mirada crítica, la necessitat de recordar. Com diu en una de les seues entrevistes recents, “pintar és una manera de no oblidar”.

I potser és això el que fa de la seua obra una experiència tan intensa: que darrere de cada pinzellada hi ha una veu que ens parla, que ens interpel·la i ens recorda que l’art, quan és honest, és sempre una forma de consciència. 

Notícies que el poden interessar

Javier Lorenzo: exemple de precisió dins el camp de l’art

Artur Heras presenta a Xàtiva l’obra gràfica ‘Todas las tardes son una sola’

Xàtiva inaugura l’exposició d’Artur Heras ‘HALT! Imatges que pensen’