El sistema, xino-xano
Pixant Fora de Lloc per Àlex Agulló
Unes poques persones viuen en mansions amb un rastre d’habitacions immenses. Per contra, altres, difícilment accediran a la propietat de cap habitatge. O que el jornal no els hi arriba per a pagar-se un lloguer. I no parle, tan sols, dels milions de persones de classes baixes. També persones, que han accedit a un treball en consonància al seu títol universitari -en sanitat, o en l’ensenyament, per exemple-, malviuen, a hores d’ara, compartint pis, o simplement, s’han «acomodat» a l’interior del seu vehicle per passar les nits. Aquesta (ir)realitat ja esdevé un problema a determinades zones turístiques molt tensionades (on es generen més beneficis). I la intenció dels grans propietaris, no implica acceptar res que puga minvar els beneficis.
La forma «civilitzada» que ens havíem atorgat per anar reequilibrant aquesta situació tan asimètrica, era el poder polític. Cada persona un vot, per simple lògica, havia de permetre que, aquells privilegis de minories elitistes, s’anaren redistribuint en favor d’una aclaparadora majoria.
El sistema, xino-xano, va funcionar durant dècades de la mateixa manera que està deixant de funcionar. Sembla que la possibilitat de resposta col·lectiva, en les urnes, o en el carrer, s’ha difuminat en un entorn sociopolític global cada dia més asimètric, i complicat. Les primeres dècades, posteriors a la Segona Guerra Mundial -per cert, amb un balanç de seixanta milions de persones mortes, i dos de cada tres eren civils-, van consolidar dos sistemes polítics antagònics amb els seus blocs econòmics en consonància. Tots dos carregats de suficients argumentari per a autoproclamar-se posseïdors de la raó.
Per una banda, el bloc socialista, a l’Europa Oriental, va fer fallida fa dècades i la seua component de solidaritat internacional, inherent a qualsevol sistema polític que aposte per la igualtat, va esclatar violentament. Tan sols caldria recordar com es va desmembrar l’antiga Iugoslàvia en un seguit de guerres (1991-2001) amb milions de persones desplaçades definitivament i més de 200.000 mortes. Naturalment que el bloc capitalista també va posar de la seua part per esborrar del planeta tot allò que tinguera a veure amb l’antiga URSS, i així aconseguir -amb l’excusa de la democràcia i la llibertat- imposar la seua visió del món.
El mateix nivell de convenciment absolut, que continua justificant, la famosa frase de Maquiavel: «La finalitat justifica els mitjans». On el tot val, ha entronitzat la mentida, l’eliminació de l’adversari, la consolidació d’un pensament únic global i inqüestionable que, com una pandèmia sense vacuna, s’ha escampat per tot arreu i està fagocitant, també, la democràcia occidental, convertint-la progressivament en una paròdia. I nosaltres, la gent del poble, hem entrat en eixe joc d’individualitat i d’egoisme. El «cadascú a la seua i a aprofitar-se’n tot el que puga»; el «tan sols els poble ajuda al poble»; o el «tots els polítics són iguals» són mostres que, a males penes, tenen contraargumentació sòlida. La resposta molt nombrosa de gent que voluntàriament, i altruistament, es va bolcar per ajudar els milers de persones afectades per la darrera DANA a València, per a res entra en contradicció amb el que estic afirmant. Més aïna, i des del meu punt de mira subjectiu i tendenciós, em confirma, malauradament, el meu pessimisme. I pense que, sense cap dubte, cal reconéixer i valorar la descomunal tasca duta a terme per eixa caterva de persones. Ara bé, això no em trau del cap algunes de les meues punyents quimeres:
• ¿Si, amb «el caramel·let» de pagar menys impostos optem per les opcions que pretenen aprimar l’estat i privatitzar el possible i l’impossible, d’on aconseguirem mitjans per fer front a aquesta i a les més que previsibles malifetes?: Les despeses derivades de problemes meteorològics extrems no paren de créixer: l’any 2024 uns tres-cents mil milions d’euros; la dècada anterior (2014-2023) uns dos bilions.
• Si el clima, causant de malifetes immenses, està canviant a pitjor, ¿com pensem actuar? ¿Què els pensem exigir que facen les persones amb capacitat i poder polític, econòmic o mediàtic?
• Em fa el pulmó agre que eixa minoria amb patrimonis descomunals continuen incrementant-los sense vergonya, ni remordiment; però, encara em rosega més les entranyes, que milions i milions de persones, amb uns ingressos infinitament més reduïts, recolze les polítiques que consoliden eixe món asimètric.
• ¿Com podem justificar la diferència amb la qual ens impliquem, si més no emocionalment, quan es tracta d’aconseguir rescatar a una persona, o una mascota, que ha quedat atrapada sota les runes d’un inesperat enderrocament al nostre entorn més proper; o la que sentim -o deixem de sentir-, quan veiem les imatges de destrucció repetida a Palestina que, sense cap dubte, hauran sepultat persones que, per sort, o per desgràcia, no han mort en el moment de l’enderrocament?
• Si unes poques persones viuen en mansions i moltes altres no tenen massa facilitat per a accedir a un habitatge digne, ¿què els exigim als que poden revertir eixa situació?: ¿Que tot continue igual o que des del món polític es legisle per reconduir el tema? ¿Anem a donar suport a polítiques de reducció d’impostos i privatitzacions que afavoreixen a qui més té?
Jo aposte per les propostes polítiques que ens apropen a un món més equilibrat on pugam viure amb dignitat TOTES les persones; i això, en el nostre sistema polític, es concreta en dues alternatives: decantar-ter per les opcions que faciliten als econòmicament molt poderosos, continuar incrementant poder i riquesa, o proposar lleis que els obliguen a participar econòmicament, en proporció als seus patrimonis i barrar el desgavell existent.
Entendre que a eixa minoria, en general, no li interesse reconduir la situació actual, seria comprensible. Entendre que, milions i milions de persones, els facen costat… que voleu que us diga.
En un PIXANT FORA DE LLOC (gener 2021) ja deixava caure que a la nostra democràcia actual, tan sols li faltava privatitzar el govern. No crec que el Trump i el seu col·lega Musk ho llegiren, així que no em sentiré culpable del nou camí encetat als EUA en eixa direcció. A més a més, ja tinc prou condemna en veure com, per onsevol, les propostes ideològiques de la dreta van radicalitzant-se, guanyant adeptes i ocupant tots els poders; mentrestant, les opcions, i moltíssimes persones, progressistes, pendents del nostre melic particular.
El següent pas no és massa complicat d’esbrinar: Ben acomodats en les luxoses mansions seues o dels seus valedors, personatges d’Abogados Cristianos, de Manos Limpias i similars, decidint, i legislant, que podem i que no podem fer, dir o pensar a una «nueva» España grande y libre. Els que no pensem igual, si podem, fugirem a un altre país on també, segurament, governarà la dreta radicalitzada.
I el País Valencià… ¿Pais qué? ¿Tu de que me estás hablando?
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi