«A Altea viuen i viuran les escultures de l’artista, i al record»

Columna d'Art per Josep Sou

«Solament viu aquell qui sap»

Gracián

La mar, a Altea, és la plaça principal del poble. El sol adoba tot de còdols i la fragància de la sal ens embolcalla ben d’hora, ja de matí, i dins la litúrgia assossegada dels dies. Una sort aquesta meravella d’Altea. Un luxe a l’abast de tot aquell que transita la sensibilitat, deixant-s’hi anar pels costers de la intuïció.

Altea i Antoni Miró han tingut, i tenen, una mena d’idil·li permanent, transfigurat, sempre, per la causa de l’art, o de la bellesa, o potser de la vida mateixa. I, a vegades, el temps s’esllavissa discret per la platja, pels carrers empinats, o per la carn infinita d’una mar de cultura fascinant. La realitat somriu curulla de desitjos quan la vehemència del coneixement s’agermana amb la causa del testimoni sincer del treball artístic. Labor per a compartir l’instant creatiu, però també per a enfortir els lligams dels afectes que venen de tostemps. 

El 2019, ja una mica llunyà, ha precipitat un allau d’escultures a sobre del poble d’Altea, obres d’acer cortén producte i reflexió de l’artista Antoni Miró, i que encara avui, després de canvis a l’exposició de les mateixes, podem contemplar amb gust i, per què no, també entusiasme. Obres d’art que han conviscut amb els ciutadans alteans i amb aquells que visiten contínuament la vila. Nosaltres, en distints moments, hem pogut comprovar amb alegria com grups de persones han gaudit de les obres fent-s’hi fotografies per endur-se un testimoni creatiu instal·lat al bell mig de la via pública.

I al Palau de les Arts, a la seua esplanissada, veiem el Bicibou (2007), o l’obra Fuig encara-dos (2004) i, també, l’escultura Ceci n’est pas une pipe (2003). Realitats que conviuen a diari amb un munt de persones en trànsit permanent. Treballs que convoquen la mirada per establir un franc diàleg amb els ciutadans que s’hi acosten. Eloqüència d’unes imatges, a la fi, que van molt més enllà de la seua fesomia. Són discursos encontrats, i possibilitats obertes per reinterpretar la història recent al món de l’art. I Antoni Miró ho sap, i, per tant, allibera la càrrega informativa a partir de la virtualitat de l’estudi-reflexió d’un temps concret que s’esmuny pels passadissos de la comprensió artística.

A la vora de la mar, fitant amb les ones iterades pel corrent de la metafísica recurrent, hi ha molt a dir, per la part de l’artista Antoni Miró. Un sembrat d’escultures manifesten un alt grau d’entusiasme, i de paradoxal intensitat. La mar és el corpus del bastidor: perfecte, harmònic, blau formós i també amatent. Les aigües formulen el «cant de la grava» just a la vora de la platja. I les cançons sonen amb la fidelitat de la vastitud cultural que ens arriba des de la costa clàssica. Sort de mestissatge, o volum impensable de paraules alliberades per la bondat de l’aire franc en els versos infinits de la gràcia. I per a bastir aquest món metafòric, Antoni Miró ha generat un discurs, el seu, clar està, farcit de vocació humanista. L’art per a l’existència, per a la lluïssor, per a dir i fer, per a gaudir de l’encontre col·lectiu, per a significar els ressorts de la simbologia estratègica en la lectura escaient, per a nodrir d’esperança un temps lívid immisericorde: Magritte-Dos (2007), o Van Gogh’s Chair-Dos (2007), també (Pocasolta Eqüestre-Dos (2003), incús Venus de Bronzino-Dos  (2007), Bicicleta (2003), Estimada Isabel (2013), 25 d’Abril 1707-2008, Així com Preufeter-Dos (2003) i Muntanyenc-Dos (2003), han pogut sortejar l’embranzida de les ones i fer-s’hi un lloc a l’endins dels vianants. 

L’acord entre l’Ajuntament d’Altea i l’artista Antoni Miró ha estat una mena de regal per a tots nosaltres que hem visitat amb certa assiduïtat la proposta artística. I seria fantàstic que aquesta realitat temporal pogués viure eternament a recer de l’empara per la vocació a l’hora de compartir la bellesa. I és que l’art neix per a la contemplació i per a la vida, o el que és el mateix, per a la joia  de estar ben pròxims a la seua manifestació primordial: els orígens s’hi manifesten força explícits, a tot arreu i en qualsevol circumstància. La màquina del pensament enraona paraules…i a la fi: imatges. Mots forjats a la foguera de l’holocaust circumstancial, però evitern. Vulcà, amb mà de ferro roent, diposita el miracle de la forma dins l’imaginari col·lectiu per tal de generar un discurs on, la lògica, determina el corrent de la novetat. Així Antoni Miró, abillat amb el caràcter demiúrgic celebra la meravella de l’escultura, talment com un trànsit original fins a la ribera mateixa de la versatilitat emergida ex novo.

És la labor de l’artista: callada, tal com un cerimonial de creixement, la que exemplifica tot el camí per trobar la veu poètica. I d’açò també en cal parlar-ne: la poesia emergent a sobre de la superfície ferrosa de l’obra… la transformació evident des de la perifèria dels símbols atorgats pel coneixement. Els mons que s’obren per fer rendible la mirada: íntima, afectiva, vigilant i tan natural com la pròpia vida. És també l’artista, un poeta…

Les escultures d’Antoni Miró a Altea viuen (existeixen), com una mena de calidoscopi, sempre girant per l’horitzó de la sorpresa. La marca interpretativa, quantes vegades irònica, matisa, tot de realitat històrica en el món de l’art: les obres, cada escultura duu el segells de l’autoria mironiana, riuen a l’espai de la imaginació amb potència inequívoca i renovada, al·ludint la intensitat del tràngol significatiu. «Esculpiu Escultura», seria un càntic imperatiu, per la forma i per la referència exacta de la vocació creativa. Un sortir-se’n del reclòs, on s’hi recrema la inoperància, per tal de garantir la convicció que subscriu la complicitat. Anem-nos-en, tots plegats, per conquistar les terres de la imaginació, o de la voluntat d’entendre els poemes escrits per les ones  de la platja contra el marge de la vora…. a sobre del ferro.

I viuran, no obstant, entre nosaltres, obres (escultures) de l’artista Antoni Miró per  acaronar els timpans del temps. Estaran a la nostra vora: vinclades a l’art mediterrani, i generant discursos poètics i elegants, o dient de la poesia generatriu de les formes, i saludant els que s’hi acosten per tastar, almenys, una engruna d’amorosida sensibilitat, o gaudint d’aquesta bellíssima part del món elevant la gràcia a categoria de rima dins l’oda de la inspiració… 

Ara, la Venus de Bronzino (2007-21), just a la Placeta del Manyo, i Guernikabou (2007-21), establerta a la Plaça de l’Església, romandran sota la volta cèlica alteana per molt de temps i de manera permanent. I l’aventura de cada retrobament serà una alegria absoluta; una mena de recuperació dels vells amors que la distància sufocà. La salutació als amics de sempre i l’abraçada cordial recuperada. Aquestes obres d’Antoni Miró conformen un nou paisatge per a la història i determinen els vincles amatents que tothora han existit entre l’escultor i la terra alteana.

Però la mar encara mussita melodies de grava, cançons de cultura antiga, rimes d’esperança i de vida. Un comboi d’ones discretes, que s’apleguen des de l’horitzó, poetitzen tot de colors  dins l’encaix de l’experiència benvolguda. I a l’hora, el ferro de les escultures irradia la ferma voluntat de pertinença. Terra i art al conjunt miraculós de la participada convivència.

Notícies que el poden interessar

«Els pobres», l’èpica dels humils en la pintura d’Antoni Miró

Inauguració a Gandia de l’última exposició d’Antoni Miró

Josep Sou exposa a Elx el seu treball ‘El Cau de les sorpreses’