Francisco Sebastián: Exemple de lliurament absolut a l’art contemporani

Artista Valencià nascut l’any 1920 i que va faltar en gener del 2013, va ser un dels paisatgistes valencians més interessants del darrer segle, amb una pintura molt personal i estilitzada, de gran sobrietat

Sebastián, un home molt proper i amable, sempre atent amb els qui l’envoltaven, amb una gran humanitat. Parlava ponderant les paraules, acompanyant les seves idees amb un somriure, i omplint la seva conversa amb anècdotes que treia de la seva prodigiosa memòria, que va mantenir molt lúcida fins al final. La seva manera de ser, perfeccionista i puntillosa, però alhora modesta i discreta, es reflectia en la seva pintura, sempre tan continguda i alhora bonica. Els seus paisatges de l’Albufera de València, del Saler, de la Patacona, de les cases coves de Paterna, o de l’illa de Lanzarote, atesoren una energia sorprenent, com si cada pinzellada contingués la porció justa de llum. Francisco Sebastián parlava del matís, del matís de les coses, i deia que pintar consistia a captar aquell element, tan abstracte però tan bàsic, que posseeix i defineix cadascun dels components de l’obra.

Tot i que uns anys més jove, pertanyia a aquesta gran generació encapçalada per Genaro Lahuerta, amb qui va mantenir una intensa relació, i formada per noms tan significatius com Francisco Lozano, Joan Baptista Porcar o Pedro de València. Es va formar a les escoles d’Arts i Oficis i a la de Belles Arts de Sant Carles, on més endavant exerciria diversos càrrecs de gestió i direcció, finalitzant el seu llarg periple acadèmic com a catedràtic interí de Colorit i Composició a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. Així mateix, va ser elegit acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. I es que a les seves obres, buscava capturar aquella energia i aquella llum, i traslladar-los al llenç, sense histrionismes. Per això, els seus paisatges són tan sorprenentment seràfics, com passats per un filtre mat, sense grans contrastos, però treballant sempre els punts de fugida, amb àmplies i aconseguides perspectives. Els seus quadres, a més de bellesa, projecten harmonia, amb tots aquells ocres, grisos blavosos, rosats i violetes.

No obstant això, fins i tot un any abans de faltar, seguia davant del cavallet, amb moltíssima voluntat; una cosa que l’havia caracteritzada tota la vida, i traslladava els quadres de banda a banda del seu estudi amb una sorprenent energia i vitalitat. I és que l’artista mai no va buscar la fama ni la celebritat encara que al final de la seva vida va gaudir de popularitat, sent nomenat Fill Predilecte de la Ciutat de València i es va realitzar una àmplia exposició retrospectiva de la seva obra.

Sens cap dubte, la seva trajectòria artística va estar marcada pel rigor. Els seus plantejaments, lliures de tota afectació, i el seu procés d’investigació continuat, l’han instal·lat, de ple dret, a la Història de l’Art. L’artista va tenir una vida llarga i feliç, i va ser molt estimat pels seus i per tots el que el van conèixer. I es va mantenir fins al final fidel a si mateix i la seva pintura, coneguen-se com el que vertaderament és; Exemple de lliurament absolut a l’art contemporani.

Notícies que el poden interessar

Ramón de Soto: gran símbol de l’escultura contemporània

Francisco Badía: Increïble creador de talles metal·lúrgiques

José Iranzo; mestre del conceptualisme