Temps d’art
«... la naturalesa va fer un món i l’art un altre», Thomas Browne
El passat dia 6 de febrer, dijous, s’inaugurà, a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi, l’exposició «Temps d’Art.» Aquesta mostra ha estat el resultat de la convocatòria que la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA ha promogut arreu per a la recerca d’artistes i dels seus projectes expositius. Tres han estat els guanyadors d’aquesta edició: Empar Santamarina amb «En clau femenina», Ricard Vila Vicedo (i d’altres artistes concurrents en aquest projecte col·lectiu com ara: Carmen Caldes, Fina Caldes, Rubén Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos i Miquel Soro) amb «Passejades per Xàtiva amb Vicent Andrés Estellés» i Clàudia Pastomàs amb «La cruesa de la seua exposició». A l’acte inaugural acudiren autoritats municipals de l’àmbit de la cultura, membres de la Càtedra i nombrós públic que gaudí d’aquest moment inaugural.
(Aquestes que segueixen foren les paraules que vàrem pronunciar a l’acte d’inauguració per tal de fer-ne la presentació escaient del artistes i, també, dels seus treballs.)
A manera de pròleg els hi diré que aquesta exposició que avui estrenem, ha tingut, ja, antecedents. Així, tots tres projectes meresqueren els guardons per a la recerca i estudi al voltant de l’art contemporani, i vehiculats cap a la direcció expositiva, que promou, anualment, la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA. Així mateix, aquests projectes foren exposats de manera individual al Museu d’Art de la UA i gaudiren d’una publicació individualitzada on s’hi recollí la naturalesa de la recerca, i les imatges que la identifiquen. Avui, tots tres projectes, amb els seus autors, ens presenten a Alcoi la singularitat del seu treball acurat.
Molt s’ha reflexionat, ja, al voltant del concepte i significació de l’art. El pensament filosòfic que ens permet el coneixement exhaustiu del terme «art», recorre tots els camins al llarg de la història: des de la Grècia de Plató i Aristòtil fins els nostres dies. Per exemple, per Aristòtil l’art és una activitat humana, i que resideix en un procés de producció, i ha de ser aprés, tot tenint en compte les capacitats innates. Però per al gran mestre conceptual Duchamp, l’abast de l’art cobra una nova dimensió al voltant de la negació, i diu: «Per crear alguna cosa pel teu propi compte, has de deixar de banda tot el que has après. Un cop ho comences a oblidar, estaràs llest per trobar alguna cosa… més».
I ara, en parlarem breument d’aquests enginys que ens visiten en la mostra col·lectiva que admirem. I direm dels artistes i de la seua imaginació…
Empar Santamarina, amb el seu treball «En clau femenina», arrodoneix una proposta ben singular, transitada per múltiples factors en la construcció original del seu discurs: tant físic com de materialització del concepte. Són diversos els ressorts que juguen a favor d’un vent de transformació: el simbolisme del triangle femení alimenta la visió justa del recurs significatiu, però també la figura femenina nouvinguda, ara fa només sis-mil anys, honora la causa de l’exemplificació substancial.
La fusta treballada, manifestant ben a les clares el poder de la matèria, ens endinsa pels camins de les imatges parabòliques. Un munt d’estris, com un llenguatge plural i intens, són una mena de catàleg per on llegim la vida de la dona, amb la necessitat de compartir tot el seu joc d’interacció dins del món de la representació social: plural i diversa.
Ricard Vila (i d’altres artistes aplegats en aquest teixit col·lectiu, com ara: Carmen Caldes, Fina Caldes, Rubén Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos i Miquel Soro), amb «Passejades per Xàtiva amb Vicent Andrés Estellés», mostren la capacitat d’harmonitzar la paraula amb la imatge, i dintre de la sensibilitat poètica de fer possible la transferència dels llenguatges constructius. El món estellessià, i la pintura, o l’art a la fi, conviuen i s’hi reforcen, tot acudint a les imatges dels principals referents analògics. A poc a poc, s’hi substancien les voluntats poètiques en cada un dels mots, però també s’hi posa de manifest l’exercici poètic de la pintura com a eina primordial per a la comunicació sincrònica.
I al rerefons Xàtiva. Els espais triats per a reunir el discurs funcional de la sensibilitat poètica. Les figures manllevades de l’èter circulen pel caos celebrat del misteri compositiu, tot alimentant la gràcia i fecunditat dels encontres. Una mena de temps detingut on l’enyorança regala una estona de dignitat a la paraula feta art en la pintura. La sublimació de la preceptiva en la intervenció de l’edifici de la memòria.
Claudia Pastomàs, amb la investigació «La cruesa de la seua exposició», vincula el gest creatiu al rescat de la història en funció generatriu de l’art en harmonia. L’artista acarona la matèria, la fusta, i redimeix la memòria a favor del conreu de la novetat. Els objectes recorden antigues formes, i el cabdal del temps renaix en l’empremta aconseguida de l’art. I hi ha molt d’esforç en la vocació d’atrapar la bellesa. Doncs l’artesà labora adobant, amb màgia particular, la intimitat dels elements. Un diàleg poètic que testimonia la importància de les mans a l’hora de treballar a favor de la mística de l’esperit. No s’entendria, sense aquesta dualitat, l’afany agosarat de Claudia Pastomás. Un corpus genèric, esdevingut dels recursos artístics, facilita l’encontre entre ambdues parts, però és la pertinàcia imponent, i les clàusules de l’alliberament experiencial, les que propicien, a la fi, que els resultats estiguen acordats amb la il·lusió de generar la celebració de l’art.
I agraïm, la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani el seu treball i compromís amb els nous corrents artístics, i a l’Ajuntament d’Alcoi, el suport que en fa dels projectes al voltant de la plàstica contemporània. Així com agraïm a tots vostès la companyia que ens fan, tant com el suport que ens donen, ja que ens encoratgen per seguir feinejant en favor de la cultura. Moltes gràcies a tots.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi