De Costa a Costa (amb Estellés)

«...moltes de les anomenades comoditats no són si no obstacles per a l’elevació de la humanitat», Henry D. Thoreau. Article de Josep Sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant

El passat dia 4 de febrer, dimarts, al COM de la ciutat d’Alcoi, s’inaugurà l’exposició De Costa a Costa, dels poetes, tota vegada que germans, Ferran i Manel Costa. Aquesta mostra restarà vigent fins els darrers dies del mes de març. A l’acte inaugural assistiren membres de l’ajuntament, persones vinculades a la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, i directius del COM. Un públic entregat, i un bon nombre d’amics dels artistes, compartí l’acte inaugural i fruí del moment poètic que s’hi respirà.

(Aquestes paraules que seguiran foren pronunciades al COM de la ciutat a l’acte de presentació de l’exposició de referència, i dedicades, fonamentalment, als poetes Ferran i Manel Costa)

Parlar de poesia experimental és, potser, referir-nos també al món de les imatges. I com podem comprovar en aquesta mostra que avui s’inaugura, les icones són ben presents. I què seria la figura en funció poètica? Doncs l’oportú trasllat del substrat retòric, des de l’univers literari ad italico modo, vers la plàstica conceptual, on prima, per damunt de tot, el discurs pròpiament dit caminant de la mà del suggeriment, o de la provocació. I celebrem, avui, la presència de Ferran i de Manel Costa amb nosaltres, artistes-poetes com són, tocats per la gràcia del compromís amb la literatura per als ulls, però també pel treball amb les paraules cargolades, sempre, amb el misteri d’una fantasia potent i sempre crítica i ben lúcida.

Però a més, en aquest Any Estellés que avui volem recordar, estimar i respectar, els poetes Costa han gaudit l’experiència compositiva en aquesta exposició, un tant essencialista, però també fragant i benvolguda. I des del mur se’ns parla, si més no, de la vida, de la lluita, del combat diari, de l’amor, de la voluntat i de l’esperança. Coordinades fonamentals per a les persones, i elemental recurs per a la necessitat de seguir vius, a pesar de les dificultats aportades pel tedi rancuniós de la immobilitat. 

Estellés se’n surt per la comissura en els llavis dels nostres portes Costa, i les propostes aboquen tot de cabassos per a les retines, en la confirmació dels eixos cardials de la composició poètica. Un poema experimental no és solament una imatge, més o menys versemblant, és, també, un col·loqui retinià; una manera del dir poètic ex novo, abans de conquistar la bellesa. I d’açò també va aquesta mostra que avui s’inaugura: dels registres per on s’hi tradueixen idees, o de les pulsions estètiques. 

Cada vers, o cada imatge dels poetes, és, potser, una llum a les golfes de la il·lusió. I la penyora que s’hi guarda, o cada un els versos, serà la complicitat necessària per al destriament de la memòria, car: la poesia és, també, memòria. I la boja il·lustració d’un estat de reconversió mental, clar està.

I d’on ve tanta inspiració, tanta freqüència compositiva? Tot és, pensem, pura necessitat de comunicació: amb maneres pròpies i codis distintius per a la realitat antropològica del taumaturg. Una mena de deus ex machina que segresta de l’èter la força preponderant de la intuïció. La lluita permanent entre allò que el poeta vol dir i el rigor de trobar la forma escaient per a la feliç consecució del trasbals significatiu. 

Potser, aleshores, la poesia és una sola emoció? Pensem que pot ser que així siga: una altra cosa serà l’estratègia per a dir, per poetitzar la vida, per harmonitzar allò que viu enlaire, amagat, amb la proximitat desitjable de tots aquells que s’hi acosten. Món de mons, la poesia. Una altra cosa serà la bellesa al voltant de la paraula, i del recurs de les imatges que ens capgiren la mirada per aterrar en els senders de les idees. 

I tenim la sort de tenir-los tots dos, Ferran i Manel, amb nosaltres. És com una mena de beatitud infinita per a gaudir l’experiència de la veu a l’endins del seu misteri. 

I de la seua mà, també, ens apleguem al voltant de Vicent Andrés Estellés, de la immensitat lírica del gran bard Estellés. Des del mur fins al terra, dues dimensions per al gaudi intens de la paraula. I ja és bastant, açò. Veritat?

I al COM, i de la mà de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, i amb el suport de l’Ajuntament, avui tenim l’oportunitat de viure aquesta nova experiència d’art. Un benefici fonamental per al creixement de la nostra humanitat. Moltes gràcies a tots, i també a tots aquells que ens acompanyen en l’aventura expositiva de l’art.

Notícies que el poden interessar

Febrer començarà amb noves exposicions als Cicles d’Art

«Retrospectiva» Emili Blanes

D’un temps i un País -Memòria fotogràfica d’Arjones-