Pareix que fos ahir, però han passat cinc anys

Article de Belén Rivas./

Cinc anys han passat de la declaració de l’Estat d’Alarma per la Covid-19. Pareix que fos ahir, però, ja s’han complit cinc anys del que per a molts va ser el pitjor mal somni. El món es va paralitzar, els carrers de tot el món van quedar-se buits, però malauradament, els hospitals plens.

Des de principis de 2020 anaven arribant les primeres informacions de què aquesta malaltia, que va començar a la Xina, concretament a Wuhan (nom que no oblidarem mai), s’estava expandint per la resta del món. Al mes de febrer arribaven els primers casos a Espanya, i a poc a poc, els centres sanitaris anaven rebent més persones amb símptomes. Finalment, el divendres 13 de març de 2020, el govern d’Espanya, encapçalat per Pedro Sánchez, va anunciar l’inici d’un estat d’alarma que va allargar-se molt més de l’esperat.

Ningú s’haguera imaginat mai estar tant de temps a casa. La gent va haver de ser creativa per a passar les hores, i va ser el moment en el qual el món va començar a fer pa, iniciar projectes creatius, va veure més pel·lícules i sèries que mai, o es van fer ‘challenges’ a les xarxes socials per a compartir amb amics i familiars. També va ser el moment en què es van posar de moda les mascaretes, el gel hidroalcohòlic, el teletreball, i on les videoconferències era l’única forma d’estar prop dels teus. I cada dia, ens vam imposar com a rutina necessària, eixir a les 20h als balcons i finestres a aplaudir a tots aquells que treballaven per la nostra seguretat, i que estaven arriscant la seua vida per cuidar-nos.

A tots els metges, infermeres, auxiliars d’infermeria, els que van cuidar als nostres majors en les residències, al personal de neteja que s’encarregava de desinfectar-ho tot; als cossos de seguretat de l’estat, als treballadors i treballadores de supermercats que van continuar per abastir-nos; en definitiva, a tots els que d’alguna forma estaven en primera línia, la societat mai estarà suficientment agraïda de la tasca que es va fer en temps de pandèmia; encara que a vegades pareix que molts ho han oblidat.

Aquest temps en casa es va allargar més del que tots esperàvem, ja que no va ser fins al 21 de juny quan el confinament no va acabar, encara que les mesures restrictives van continuar fins més d’un any després. Durant dos anys es van suspendre festes locals, o grans esdeveniments. La gent havia de ajuntar-se amb amics i familiars seguint una sèrie de mesures, com un nombre màxim de gent per taules als bars, portant sempre la mascareta, o complint el toc de queda marcat.

Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, a Espanya, durant l’any 2020 s’estima que al voltant de 75.000 persones va morir a causa de la Covid-19, molts d’ells, els nostres majors. Afortunadament, a finals de desembre va arribar l’esperada vacuna. Va estar en temps rècord, i això va fer que a poc a poc, es poguera protegir a la societat d’aquesta malaltia que va marcar la vida de molts, ja no sols per les pèrdues (que també), sinó perquè moltes persones que la van patir van quedar amb seqüeles.

Han passat cinc anys d’un dels moments històrics més importants que segurament viurem tots, i serà difícil explicar a les futures generacions tot el que va comportar viure una pandèmia mundial.

(Fotografies de Diana Sanus)

Notícies que el poden interessar

Xàtiva ajudarà als afectats per la pandèmia

‘Comerç d’Ací’ en temps de COVID 19: Detroit Llibres

Adeu al toc de queda al País Valencià