Ovidi Montllor “A Alcoi”, cinquanta anys del disc

En un reportatge de la revista musical Enderrok del passat novembre, especialitzada en la difusió de música popular en català, el periodista Joaquim Vilarnau ens recordava que enguany l’àlbum A Alcoi (Edigsa, 1974), un dels més coneguts i emblemàtics del cantautor Ovidi Montllor, ha fet mig segle

I sí, efectivament, l’any 1974 Ovidi Montllor va presentar un nou treball: A Alcoi, un àlbum que, com diu Nuria Cadenes (L’Ovidi, 3i4, 2002) “havia de representar la consolidació definitiva, la maduresa com a cantant”. I és que l’Ovidi, quan marxà a Barcelona als anys seixanta, no ho va tindre gens fàcil, tot no van ser flors i violes, i va haver de treballar en un bon grapat d’oficis. No serà fins l’any 1968 quan publique el seu primer disc: La fera ferotge. El mateix Ovidi, aquell 1974, deia: “els meus discs fins ara no són un negoci en absolut. Durant cinc anys de treball amb una casa discogràfica (Discophon), es pot dir que he guanyat calers per viure sis mesos. Els discs em proporcionen un mes de vida a l’any”.

A Alcoi és un àlbum dedicat i en homenatge al seu poble, amb arranjaments del guitarrista Toti Soler. Tots dos, Ovidi i Toti, van quedar molt satisfets amb aquest treball. Per al cantautor aquest disc era “el millor que havia fet fins ara”, i per al guitarrista “el millor que havia fet amb l’Ovidi”. Onze cançons meticulosament escollides, un d’homenatge a la seua terra, com si fos l’esborrany d’un futur testament. En aquestes onze cançons, al meu parer, hi trobem els temes més punyents que preocupaven el cantautor, com ara la gran sort de tindre una vida que, com diria l’escriptor Joan Fuster, és una “xamba genètica”, el millor regal que ens han pogut fer i que no podem malbaratar. L’Ovidi la va viure intensament, potser amb un cert escepticisme com el mateix Fuster: “He nascut! Gràcies!/ M’han donat de menjar! Gràcies!… De res!” (De res), però malgrat “mils i mils d’enemics […] Colps amagats. Muntanyes de paranys. Enganys i més enganys” la vida paga la pena viure-la, perquè “Esperem tant i tant de TU,/ que no mate el meu cos./ Segueixo amb tots”(A la vida).

Malgrat que l’any 1974 Ovidi s’havia estabilitzant a Barcelona, mai va perdre el contacte amb Alcoi, físicament i sentimentalment. I és que quan hom marxa del seu poble, tard o d’hora, sobretot si ja hi ets a les golfes dels anys, les vivències de la infantesa empenyen fort, per encabir-se en els nostres records: “Com un record d’infantesa/ sempre recordaré/ a Teresa/ ballant els vals” (Homenatge a Teresa). Ovidi era polifacètic, tot un artista: actor, cantautor, músic, poeta, rapsoda… autor de la lletra de moltes de les seues cançons, però també posà música i recità poemes d’altres poetes com Vicent Andrés Estellés: “No hi havia a València dos amants com nosaltres/ car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs” (Els amants). Estellés i Ovidi eren com si foren germans. Quan el poeta de Burjassot va veure i escoltar per primera vegada com el seu amic havia musicat el seu poema, Els Amants, va exclamar afectuosament: “M’ha furtat el poema i se l’ha fet seu per sempre”.

I Ovidi, en aquest A Alcoi, també vol deixar-ne constància d’altres aspectes de la vida que li preocupen, com ara la relació entre el treballador i l’amo. És cert que el sistema ja no ens tracta com si fórem esclaus, i “És diu gerent o “jefe”/ o empresari o “dire”, o tots els eufemismes que vulgueu afegir, però “El fet és el mateix, i els fotuts els mateixos” (Món divertit). Per això Ovidi es rebel·la contra tanta hipocresia, i mentre a la burgesia catalana, (també l’alcoiana, aquella que en diem “del puntet”) li preocupa no arribar tard a l’òpera, per poder lluir els seues vestits, “Joan Antoni, vés quina sort./ Encara hi ha mirons de cor./ Fixa’t quina colla ens mira” (Una nit a l’Òpera), doncs “A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida”, i per això tot “Va com va”, perquè “Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou./ Va com va./ I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou” (Va com va). L’Ovidi, com a fill de treballadors que ha vist el que costa guanyar-se la vida i portar un sou a casa, sap que la lluita dels obrers, per unes condicions de treball dignes, ve de lluny i va més lluny encara, i per això esperona els treballadors a ser “Conscients de l’explotació”, i que “Ja no ens alimenten molles./ Ja volem el pa sencer”,  perquè “Vostra raó es va desfent,/ La nostra és força creixent” (Tot explota pel cap o per la pota). En Corrandes de l’exili, el cantautor a més de fer un homenatge als exiliats que havien fugit perseguit per la dictadura feixista, ja va voler deixar-nos ben clar que la nostra nació, “una pàtria tan petita”, la tenim trossejada i que ell, com tants i tants exiliats, empresonats, perseguits, censurats… “la somnio completa”. Val a dir que cantar aquesta mena de cançons en l’any 1974, quan el dictador encara signava penes de presó i mort i la censura estava a l’aguait, era jugar-se-la. I és que van ser quaranta anys d’una dura repressió, quaranta anys d’opressió, de lluita i resistència. Ovidi va escollir un poema de Salvador Espriu (Assaig de càntic en el temple) per homenatjat a tota aquesta gent que no va marxar i durant tants anys van lluitar, resistint, no defallint i mantenint la flama: “Però no he de seguir el meu somni,/ i em quedaré aquí fins a la mort […] i estimo a més amb un desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria”.

Ovidi Montllor tancava l’àlbum A Alcoi amb una cançó, Les meues vacances, a manera d’epitafi, una lletra que ha esdevingut tota una icona, i on hi trobem els trets més rellevants del cantautor alcoià, l’Ovidi més autèntic: senzill, irònic, humil, poeta, vitalista, enyoradís, conseqüent, festiu, arrelat a la terra, esquerrà, alcoià… Una cançó que estava en sintonia amb el conjunt de l’àlbum, però també amb la carpeta que contenia els disc. Ovidi volia que aquesta tingués una estreta relació amb el títol de l’àlbum, amb la seua ciutat d’Alcoi. I per això no va escollir qualsevol perquè la dissenyés, no, Ovidi va acudir al seu amic Antoni Miró. I entre tots dos van decidir cercar aquell material, el cartó, que durant tants anys va estar estretament relacionat amb la indústria alcoiana. El mateix Miró li ho deia a Joaquim Vilarnau: “Ho vam voler transmetre a partir dels materials humils. Volíem cridar l’atenció, que la carpeta ja fos distinta i futurista, i que no perdés vigència amb el temps. L’encaix recorda el d’una caixa de cartró i l’embolcall de dins és paper d’embalar imprès a una sola tinta”. Vist des d’ara, on els materials sostenibles i reciclables s’imposen sí o sí, aquell àlbum, com dirà el mateix Miró, “és modern encara avui dia. Anàvem un segle per davant del que s’estava fent en aquell moment. Em va sorprendre molt que la companyia acceptés el projecte, perquè llavors es considerava que s’havia de posar una foto de l’artista per poder vendre més discos”.

I sí, com ens va deixar escrit i des que marxà de vacances, “Qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar amb les darrers cançonetes […] no em moriré, faré vacances”. 

Enguany A Alcoi ha complit cinquanta anys, un àlbum que marcà un abans i un després per al cantautor alcoià i per a la Nova Cançó. Avui, mig segle després, el llegat de l’Ovidi continua viu arreu dels Països Catalans, i ell, com a persona i com a “l’artista, el cantant, el pallasso” està al cor de tanta i tanta gent, especialment en el de la gent del seu Alcoi.

Notícies que el poden interessar

‘Perquè Vull’ l’exposició més íntima sobre Ovidi Montllor

El Centre Ovidi Montllor acull el cicle de xerrades ‘Un País de ciutats’

Jordi Tormo: “Estem en desavantatge respecte a la cultura majoritària”