“Un melòman col·lecciona melons”

Pixant fora de Lloc per Àlex Agulló

Després de cinc anys atrafegat amb la matraca del “pixant fora de lloc”, m’ocorre com a Vivaldi. I no parle del seu reconeixement universal per la “Primavera”, ni tampoc per la ignorància popular de com sonen les altres tres estacions. Parle de sensacions, més exactament de la sensació d’estar repetint el mateix pixant cada mes. Com afirmava Igor Stravinsky de Vivaldi: “ha escrit cinc-centes vegades el mateix concert”.

Així que per trencar la seguida, avui, imitant el docte cagalló, pretenia escriure de música; al remat he fet bona la justificació de melòman que Aitor, un estimat exalumne, va abocar a un concurs en la televisió pública valenciana: “un melòman col·lecciona melons”. Com jo, que quan me n’adone, estava recollint informació de Mendelssohn i no de Vivaldi que era la meua intenció.

La família Mendelssohn es va reconvertir al luteranisme per a protegir-se de l’antisemitisme que estava ben present al Berlín de principis del XIX. Elles, no ho tinc clar, però ells, els jueus d’antuvi, es van dedicar a negociar i especular amb els diners, perquè nosaltres, els cristians civilitzats, els vam prohibir treballar la terra… que era el que feia la gent del poble per anar subsistint. La noblesa no, eixos ja vivien del treball de l’altra gent. L’esmentada família Mendelssohn pertanyia a una burgesia acabalada. D’altra manera, difícilment hagueren pogut costejar la formació de la seua prole: Tant ell, Fèlix Mendelssohn, com ella, Fanny Mendelssohn, van rebre una educació musical completa. I els va condir de valent. Fanny (1805-1847) n’és una mostra més d’una perennal invisibilització col·lectiva. La Viquipèdia aporta una bona grapallada d’informació sobre ella: de petita es perfilà com a prodigi musical, raó per la qual la seua educació fou dirigida a la composició: va compondre 466 peces musicals. Però només set dels opus de petites obres individuals van ser publicades abans de la seua mort. Va ser elogiada per la seua destresa amb el piano: de fet amb 14 anys, Fanny ja podia tocar de memòria els 24 preludis de “El clavecí ben temperat” de Bach. Encara que, rares vegades, va oferir concerts en públic. Un dels professors que compartien els dos germans, C F Zelter, parlant de la família Mendelssohn va escriure que la xicona era realment especial, i descrivia l’habilitat de Fanny com a pianista amb l’elogi més gran per a una dona en aquell moment: «… toca com un home». El seu debut públic fou l’any 1838 interpretant un obra… del seu germà. El context social masclista de l’època no li va permetre assolir major fama. El seu pare, el 1820, li va escriure: “Potser la música acabarà sent la professió del teu germà, mentre que per a tu només pot ser i ha de ser un ornament”.

 Per una altra banda, Fèlix li donava suport com a compositora i com a intèrpret. Fanny ajudava Fèlix en les seues peces. Quan ella tenia disset anys i Fèlix tretze, va escriure: “Fins al moment present posseïsc la seua confiança il·limitada [la de Fèlix]. He observat el progrés del seu talent pas a pas i puc dir que he contribuït al seu desenvolupament. Sempre he estat el seu únic assessor musical i mai escriu un pensament abans de sotmetre’l al meu judici“. El 1826 o 1827, Fèlix va acordar amb Fanny que algunes de les seues cançons foren publicades sota el seu nom.

Sense pretendre-ho actuaven coadjuvades per fer bona una coneguda ximpleria: darrere d’un home famós hi ha una gran dona. La mateixa badomia aprofitaria si diguera que darrere d’un gran home hi ha una dona abnegada, o espletada, o ignorada, o marginada, però clar el florer no quedaria tan lluïdor.

Tant de bo que ara, si més no al nostre entorn, ja no passen eixes coses. O sí!

· La disponibilitat econòmica continua obrint portes per accedir a la formació superior i a un treball en consonància. Manuel Fraga ho tenia clar i català quan justificava, sense immutar-se, que el motiu pel qual eren, persones afiliades al PP, una escandalosa majoria de la gent que aprovava les oposicions que convocava la Xunta: És que la gent del Partit Popular de Galícia és més intel·ligent. Com la prole de la burgesia. 

· Ara l’educació és un dret reconegut a la Constitució del 78. Com no he sentit a dir que tinguen massa intencions d’adaptar-lo a un llenguatge no discriminador ho he fet jo. Art 27:

1. “Todas las personas” tienen el derecho a la educación.

7. “El profesorado, las familias y el alumnado”, en su caso, intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos

· De fet, el percentatge de dones universitàries graduades fou del 55,7% enfront del 44,3% d’homes (MEyFP 2022). Si ho comparem amb la informació de l’EPA (enquesta de població activa) del 1r trimestre de 2021) i referida al País Valencià, en relació amb els homes, les dones ocupades eren el 45,7% i les aturades de llarga durada el 54,2%. A l’hora d’accedir al mercat laboral, continuen desapareixent una garbera de dones titulades. Son pare ja li ho va deixar clar a Fanny: “la teua formació pot ser i ha de ser un ornament”.

· Sobre els jueus, no res puc dir més que de ben poc els han servit les malifetes que la història els ha endossat. O pot ser sí. El negoci és el negoci i el de l’armament deixa grans beneficis. Per cert, que sembla que la guerra a Ucraïna està entrant en un paradigma nou: sense la nostra implicació material i personal el tema té poc futur. Pot ser que la continuïtat del conflicte armat, malauradament, ja l’estan reprogramant a pitjor. Mentrestant i aprofitant l’avinentesa una proposta: els vots que li “oferíem” a la representant d’Ucraïna en Eurovisió ara li’ls podríem “regalar” a la representant de Palestina… O a Israel que tampoc no està a Europa.

La resposta en pocs mesos, quan al despatx oval de la Casa Blanca facen pinya Trump, Aznar i Abascal (amb els peus damunt la taula) i a un racó IDA, que vestida de princesa per a l’ocasió, busca el paper per saber que ha de dir quan li ho manen. A la seua vora, fent volantins i cabrioles, Feijoo disfressat de munyeiro i Puigdemont de sardano, i espia doble, preparen la queimada i la calçotada. Fora, compartint acudits masclistes, esperen el seu torn Biden, Putin, Zelenski, Netanjahu, Mohammed bin Salmàn, Xi Jinping i Borrell. De música ambiental la Primavera, o qualsevol altra de les múltiples obres de Vivaldi escrites per a ser interpretades per les xicones de l’hospici on va treballar durant anys. Una bona formació musical els obria les portes per poder fugir de la marginació. 

Malauradament, si sempre sona la mateixa música, no traurem la mà del carabassí.

Notícies que el poden interessar

Com deien abans… i damunt cuponets!

Que el poder, i els dinés, com la carabassa, ni poca ni massa

“Culligans”