La tragèdia d’una riuada sense precendents marca el final d’any valencià
Aquesta catàstrofe no sols passarà a la història per la quantitat d’aigua que va caure, o per la riuada que va afectar a tants municipis de la província de València; també ho farà per la mala gestió política i la solidaritat de la gent
Ha passat més d’un mes des de que la Dana del 29 d’octubre li canviara la vida als habitants de més de 70 pobles de la província de València. L’aigua va mostrar la seua força i ho va començar a arrossegar tot al seu pas, provocant la perduda de cases, comerços, cotxes, carreteres, i malauradament, de moltes vides. Sens dubte, aquesta tragèdia quedarà marcada en la memòria de tots els valencians i valencianes, inclús de tot l’estat espanyol, però no sols per tot el mal que ha fet l’aigua, sinó també per la gestió i disputes polítiques. També serà recordada per l’única part positiva que ens ha deixat la Dana: la solidaritat de la societat que des del primer moment no va dubtar i va embrutar-se de fang o fer donacions per tal d’ajudar a les afectades i afectats.
Eixe 29 d’octubre va començar amb diversos avisos des de bé matí per part de l’AEMET, que posava l’alerta roja per precipitacions torrencials a l’est de la península Ibèrica. Les alertes hidrològiques sobre el possible desbordament del riu Magre també van arribar a mitjan matí, i cap a migdia, localitats com Utiel i Requena van veure’s com quedaven totalment cobertes per l’aigua. Durant la resta de la vesprada la catàstrofe va anar avançant per Llombai, Carlet o Alzira, i finalment, la riuada va arribar fins a Alfafar, Aldaia, Catarroja, Algemesí, Paiporta, o Xiva, entre molts altres.
Les 20:11h d’aquell dia, serà una hora que quede marcada per a la història. A eixa hora la població, literalment, ja tenia l’aigua al coll, i de sobte, als dispositius mòbils van començar a saltar l’alarma d’emergència per part de la Generalitat. Una alerta que va arribar tard, massa tard i que ha sigut una de les principals queixes de la ciutadania al govern autonòmic.
La nit del 29 al 30 d’octubre va ser un malson per a totes aquelles persones que van haver de lluitar contra l’aigua, i van haver de buscar com salvar la seua vida, ja que els danys materials en aquest tipus de situacions, passen a un segon pla.
Fins al matí, ningú va ser conscient de la magnitud d’aquesta catàstrofe climàtica. Durant les primeres hores del 30 d’octubre el món es va paralitzar, i totes les mirades estaven posades als municipis de la província de València. Segons anaven passant les hores la xifra de víctimes mortals anava creixent (222 morts després d’un mes, i 4 desapareguts) i l’ajuda continuava sense arribar.
El que necessitava la ciutadania era una resposta ràpida i efectiva dels representants polítics, però no va ser així. Des d’eixe primer dia la confrontació política i la divisió d’opinions ha estat present al debat nacional. Les xarxes socials van plenar-se d’opinions, i també de moltíssimes notícies falses que encara dividien més a la societat. Però el que sí que s’ha preguntat tot el conjunt de la ciutadania és: Qui és el responsable? De qui són les competències? Per què no es va avisar a la població amb temps? Per què s’ha tardat tant en mobilitzar l’ajuda?
La gent s’ha mostrat molt enfadada per la gestió, i inclús quan la prioritat havia de ser netejar i reconstruir la zona, la ciutadania ha tingut la necessitat de manifestar-se. El dissabte 9 de novembre, 10 dies després de la Dana, els carrers de València, però també d’altres localitats com Alacant i Elx, van omplir-se amb manifestants demanant la dimissió de Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Les queixes cap al màxim representant del govern són moltes, com per exemple, la seua absència en la mateixa vesprada de la Dana, la tardança en l’arribada de mitjans per tal d’ajudar als pobles afectats, l’ambigüitat a l’hora de donar explicacions… En definitiva, la dolenta gestió d’un govern autonòmic (o inclús incompetència) en el moment on més es necessitava tenir uns polítics a l’altura de les circumstàncies.
Afortunadament, els que sí que van mobilitzar-se ràpidament van ser els ciutadans. En tota Espanya s’han organitzat punts de recollida de materials, s’han fet donacions econòmiques, i millers i milers de voluntaris s’han desplaçat als pobles afectats per tal d’ajudar amb les tasques de neteja. Els primers dies, tot el món es va commocionar en veure les imatges a les televisions, on milers de voluntaris i voluntàries s’organitzaven des de la Ciutat de les Arts i les Ciències, o des d’altres punts d’Espanya per a netejar i ajudar a totes eixes famílies que ho han perdut tot baix el fang.
Des dels ajuntaments del territori valencià s’han organitzat autobusos amb voluntariat, s’ha enviat maquinària per a netejar els carrers, s’han fet col·laboracions amb els centres educatius, i s’han organitzat actes benèfics de la mà d’entitats i personalitats del món de la cultura i l’esport.
Aquesta tragèdia no pot quedar en l’oblit, sinó que ha de servir per a aprendre de molts errors que es van cometre i que han costat tantes vides. No s’ha d’oblidar als ciutadans dels pobles afectats que ara hauran de començar una nova vida, i lluitar perquè les ajudes que s’han anunciat des de les diferents administracions arriben amb la major celeritat. També s’haurà de recordar com han actuat els representants polítics, saber de qui són les responsabilitats, i demanar explicacions, ja que ni les compareixences han servit per a deixar clar que és el que ha fallat.
Com bé indiquen els experts aquests tipus de fenòmens meteorològics cada vegada seran més freqüents per culpa del canvi climàtic, i per això, hem d’estar preparats perquè aquest mal somni no torne a passar.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi