L’art d’Antoni Miró: Sèrie Mani-Festa

Una de les sèries de la pintura d’Antoni Miró més coneguda és Mani-Festa. Va ser realitzada bàsicament entre 2012 i 2018 i el fil temàtic d’aquestes obres és la lluita civil i la solidaritat col·lectiva, una de les preocupacions d’àmbit social recurrents de la seua obra

Miró ens alerta en aquestes obres d’una societat globalitzada en què l’individu no té consistència si no és en forma de massa. La batalla col·lectiva és la màxima expressió de la crítica social perquè el ciutadà abandona el recer de la casa pròpia i pren consciència de la seua força si és capaç d’associar-se. Miró sap que, en realitat, aquests moviments populars són una de les armes democràtiques que més molesten els poderosos, és la constatació extrema del seu fracàs perquè el poble (habitualment dòcil, manipulable i obedient) està tan fart que pren els carrers. 

Quan hom apareix en una manifestació és perquè ha assumit una responsabilitat, ha deixat de confiar en les institucions que en teoria el representen, per a recuperar en primera persona la veu personal delegada als polítics. I en aquesta sèrie pictòrica, Miró ens mostra diversitat d’ocasions i motius que han generat aquesta autoafirmació comunal, opcions que ja apareixen explicitades en el nom de les obres que la componen: “A favor del Sahara”, “Tibetà”, “Catalunya diu prou” o “Human right”.

En Mani-Festa, els manifestants són subjectes anònims que es reconeixen en els altres, persones desconegudes amb qui comparteixen expectatives. Aquestes expressions d’empoderament sempre es fan davant d’algú o en contra d’algú. La premissa bàsica és véncer la superioritat reconeguda de l’adversari, del sistema totpoderós, utilitzant com a arma l’associació de propòsits. Per això el títol de Mani-Festa. El joc de paraules ens convida al pensament positiu, a l’alegria de la col·lectivitat, a l’escenari joiós d’una comunió d’idees.

A Mani-Festa, es pot fer un itinerari per diversos llocs del món, un viatge de reivindicacions per països i llengües, un còmput de multiplicitat de conflictes que ens aporta un símptoma clar de la despreocupació dels poderosos pel benestar dels seus governats. El recorregut de la sèrie ens acompanya des de la protesta contra la Troika comunitària europea fins a la defensa de la sanitat i l’educació públiques, des la lluita contra els desnonaments i les retallades fins als conflictes de la Primavera Àrab travessant tant per fets de l’actualitat pròxima com per assumptes internacionals.

Apareix, acompanyant els manifestants, un posicionament (i també una formació) moral. És llavors quan l’individu es transforma i pren, en companyia dels altres, el rol d’un ens plural que actua com un sol ésser i que, sabent-se poderós i gran, no dubta a exigir el que se li ha negat. 

Aquest matisos els podem descobrir en la pintura de Miró, que ens ofereix un panorama on hi ha rostres indignats, on és palesa la tensió, on podem trobar el clamor compartit. Els esdeveniments de Mani-Festa mai no es viuen des de la displicència sinó des de la implicació personal i, en ocasions, des de la visió més visceral dels protagonistes. Antoni Miró ens fa observar els seus gestos i els missatges implícits clarament delimitats, amb els punys tancats, amb les pancartes aixecades, en el moment del crit, amb la força d’una actitud o acollint la intensitat de la mirada d’un manifestant.

En una mobilització es defensa una idea i, naturalment, aquesta idea se sosté contra un altre. En aquest cas contra el poder, representat pels braços armats de l’establishment, és a dir, per la policia i per l’exèrcit. El poder sap que la seua arma repressora és la violència i per això trobem en la pintura de Miró les forces de seguretat contrastant les actituds i formes dels manifestants. Els colors en què se’ns mostren aquests antagonistes són més foscos i els capteniments més agressius. En aquest cas, les armes de l’enfrontament no són les paraules dibuixades sobre la tela, sinó les porres, les pistoles i el material antiavalots amb què pretenen reprimir una idea. No hi ha cares humanes sota els cascos o, si hi apareixen, no mostren cap expressió: la impersonalització d’uns robots sense humanitat, figures fosques del sistema sense espurnes de sentiment. “Policia a França”,  “Clam” o “Primavera Valenciana”, en són una mostra.

Antoni Miró sap perfectament que pren partit quan exposa aquests retalls dels conflictes. En els quadres d’aquesta sèrie no hi ha masses idiotitzades ni apareix la multitud amorfa que espera per entrar a un concert o que està gaudint d’un partit de futbol. En aquest cas, la imatge és la sublimació de la col·lectivitat, és el poble marcant el camí, recordant als polítics i governants que ells no són res davant del poble: “o povo é quem  mais ordena”, resava la cançó de Zeca Alfonso que va iniciar la Revolució dels Clavells.

En realitat, la perspectiva dels manifestants de Miró és la seua pròpia, que és també una visió democràtica, igualitària, decent, valenta, indomable. En certa manera el pintor, retratant aquests conflictes, s’afig ell mateix a la corrua de manifestants, pren partit en la primera línia de la seua Mani-Festa. Ens mostra la contesa i es posiciona, hi ha una reivindicació de l’ètica, una constatació de la realitat d’un món en conflicte del qual el pintor és cronista privilegiat. 

I, alhora, aporta una doble interpel·lació a l’altra banda del quadre. Per un costat, mostra als poderosos el resultat dels seus actes i els adverteix que la força popular és imbatible. Però, a més, hi ha una segona crida, en aquest cas als espectadors que observem els quadres. A nosaltres, ens incita a reflexionar, a abandonar la passivitat innata davant de l’exemple moral de la defensa de les causes justes. Si l’autor s’ha afegit a la Mani-Festa i ha pres partit creant des del seu art; ara, des de les imatges, ens convida a sumar-nos-hi a nosaltres, a resistir i a participar d’aquest acte de llibertat col·lectiva perquè al capdavall Mani-Festa és una proposta ètica, la proposta d’una ètica del combat.