Amb la nostra complicitat
Pixant Fora de Lloc per Àlex Agulló
I ara què?
Així començava el PIXANT FORA DE LLOC publicat l’abril de 2022 i, com si haguera estat a cosa feta, així pensava encetar el “pixant” que tens entre mans. Les tres paraules generades a partir del conflicte a Ucraïna són les mateixes, el que no és el mateix, ni de bon tros, és la perspectiva de futur.
Com en un partit molt disputat, des del primer minut, i des de la prèvia que podem ubicar l’any 2014 o abans, han anat produint-se dinàmiques diferents mentre continua en joc el macabre espectacle.
En algun moment inicials, semblava que anava a guanyar Rússia per golejada.
En altres moments els fitxatges milionaris, és a dir, el suport dels EUA i d’Europa, indicava que era possible la victòria a “l’equip” de Zelenski.
Les sancions econòmiques del bloc occidental, el bloqueig de capital rus, el boicot al petroli i al gas, semblava que debilitarien l’equip atacant i podien precipitar el final de la guerra. La realitat és que Rússia a penes ha manifestat massa problemes en continuar amb el seu atac, ni de persones, ni de material. I no és que el bloc occidental, per exemple Alemanya, continua rebent gas de Rússia, és que la Xina o l’Índia, estan comprant el petroli que ací rebutgem, o que podem comprar d’amagat als vaixells “fantasmes” que transporten petroli de països sancionats.
Per contra, les defenses, de personal i d’armament, de l’equip que juga a casa, no sembla que estiguen com per a suportar molts esforços més.
Quan va eixir al carrer el GRAT 731 (febrer 2022) “simplement” estàvem vivint una situació de forta tensió entre Rússia i l’OTAN. En eixe pixant argumentava que era molt previsible l’opció de Putin per ordenar una invasió. Malauradament, es van complir les pitjors perspectives i a hores d’ara, estem en una “nova pantalla” d’eixe joc que mata de veritat. I les perspectives no és que hagen millorat, s’han complicat de manera més que seriosa:
D’entrada, i continuant amb eixa aproximació irreverent-futbolera al conflicte armat, no crec que hi haja cap persona capaç de concretar en quin moment del partit (de la guerra) estem. La versió més optimista seria la de pensar que les dues parts deixaren de banda les armes i negociaren una eixida pactada: Com a mínim, Crimea i la regió del Donbás (Donetsk i Luhansk) deixarien de formar part de la Ucraïna tal com està configurada actualment. Unes zones, des de sempre, vinculades a Rússia en llengua i en cultura, que des de 2014 estaven en guerra i controlaven gran part del Donbás. Que el mes de maig havien celebrat un referèndum per a decidir el seu estatus polític: El Donetsk, amb una participació del 74,87% va votar a favor de la seua independència amb uns resultats del 89,07% dels vots a favor. Les votacions a Luhansk encara eren més aclaridores de la voluntat popular: un 96,2% va votar a favor de la independència.
Les actuacions repressores de l’exèrcit ucraïnés, amb l’ajuda dels paramilitars de la brigada Azov, van ser un dels motius principals que va esmentar Putin per a intervindre i començar l’ocupació militar russa el 24 de febrer 2022. Ubicar l’inici del problema a Ucraïna en eixe intent d’ocupació per part de l’exèrcit rus, no va més enllà de la visió simple i tendenciosa. Encabotar-se a negar l’existència de “dues Ucraïnes”, o de dues preferències antagòniques entre la població ucraïnesa, és amagar la realitat i dificultar l’eixida d’un conflicte d’interessos geopolítics i econòmics entre Occident (EUA i Europa) i Rússia.
Després de dos anys de guerra, després d’un renaixement de l’esmortida OTAN, després d’una aposta descomunal per la indústria militar, de cap de les maneres tractaria de transmetre un missatge que justificara la invasió russa. Ni tampoc les actuacions dels governs occidentals. A hores d’ara, la situació pinta molt malament i si l’inici del conflicte era, si més no, previsible, tractar d’anticipar la possible l’evolució ens aboca cap a un forat més negre que la gola d’un llop.
Cap de les dues parts en conflicte pot assumir que acabarà perdent la guerra: Ni Putin (Rússia), ni Zelenski (Ucraïna) i els països europeus (UE) que li han fet costat. Els EUA juguen en una altra lliga i a curt termini tenen altres prioritats a banda d’Ucraïna. Continuar enviant-li, únicament, armament a Zelenski, s’està constatant que no va més enllà d’incrementar, encara més, el nombre de víctimes i el nivell de destrucció del país. Tancar l’aixeta, suposa assumir que la guerra està perduda. Incrementar la capacitat destructiva de l’armament enviat generaria/generarà, de segur, que Rússia (Putin), també decidisca incrementar la capacitat del seu armament i la massacre i la destrucció a Ucraïna continuaria. També podem arribar més lluny, el nou armament permetria/permetrà escampar el camp de batalla més enllà d’Ucraïna. I el següent escaló seria la implicació directa de militars europeus. El tema ja l’han posat en el debat el president de França o la mateixa presidenta de la Comissió Europea.
A curt i mitjà termini, poc més podria intuir que els morts i les mortes les posaran/les posarem la gent del poble i que els poderosos continuaran manipulant-nos ací i allà; que la quantitat de milions dedicats, i en previsió de dedicar, a armament, no podran dedicar-se a millorar la vida de les persones, de totes les persones. Que la gent d’Ucraïna, prooccidentals o prorussos, ni tenen present, ni tenen futur. La població a Palestina encara ho té pitjor. Gaza està passant de ser un immens camp de concentració, a convertir-se en un descomunal cementeri. Amb l’excusa de matar terroristes, nosaltres, cínicament, els permetem un genocidi de manual. Com es pot respondre al terror de l’actuació d’Israel? Quina persona de Gaza no li desitjarà dosis de terror similar? Així que mentre quede una persona palestina viva no hauran completat la feina. Ja els hi queda poc per “condecorar” a qui, per acció, o per omissió, no va impedir que un escamot terrorista de Hamàs, els facilitara l’excusa perfecta per fer desaparéixer Gaza del mapa. Això sí, El govern dels EUA, ara, vol enviar menjar i així que els seus aliats, el govern israelià, no els mate amb la panxa buida.
I eixe forat negre, que amenaça el món amb més respostes violentes enfront de qui no pense com cal, i que habitualment penalitza la gent més vulnerable, continua incrementant i assumint, també, més quotes de poder polític ací a casa nostra i per tot arreu. Amb la nostra complicitat.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
I així és el Món en que hem nascut. Problemes de guerres i espiral de violencia, més i més armes, fins ?…. totes les persones ho Sabem… CAL VIURE EL QUE ENS TOCA. I si els problemes immediats ens deixen , intentar ser coherents, denunciant i demanant coherència, no rescolzar cap partit que estigui amb la violència i la militarització creixent. i desitjar la felicitat, malgrat tota la crua realitat