Sense aigua i continuem amb el polígon de la Canal
Mirada al món per Ester Jordá
No acabe d’entendre (o tal vegada sí, massa bé) els interessos que hi ha darrere de fer el polígon industrial sobre el principal aqüífer que proveïx la ciutat. Cada cert temps torna una altra vegada el tema i de nou la ciutadania és la que ha de frenar ímpetus industrials i polítics per amenaçar el bé més preuat d’una població: l’aigua.
Que ara que venen Festes molt es parla de la lluita contra Al-Azraq però poc d’una altra batalla coneguda com de ‘La Sarga’ que va obligar el mismíssim rei Felip III a posar pau entre un Alcoi i una Xixona gens disposats a compartir l’ús de l’aigua que hui es menysprea. El violent enfrontament que va tindre lloc en 1595 va ser només per construir una sèquia.
Ho advertixen tots els estudis, Espanya i Grècia són els països sotmesos a major estrés hídric (més demanda d’aigua de la qual es disposa) I tenim un 75% del territori en risc de desertificació.
Les últimes precipitacions han possibilitat que les reserves d’aigua embassada superen el 57%, però no han sigut suficients per a acabar amb la sequera i amb les restriccions d’aigua que viuen a Espanya quasi 12 milions de persones. Zones d’Andalusia, Catalunya, conca del Segura, conca del Xúquer o Tenerife estan en fase d’emergència per sequera i és que, malgrat tindre aigua, no la poden consumir per estar contaminada per nitrats (principalment provinents d’agricultura i ramaderia) Es calcula que el 44% de les masses d’aigua subterrània a Espanya es troba en mal estat, a causa de la sobreexplotació, la contaminació o per ambdues alhora i això sense parlar del nombre de pous il·legals dels quals no es tenen dades (Greenpeace llançava un estudi en el qual calculava que podrien ser més d’un milió)
El model agropecuari està canviant posant en risc de desaparició a l’agricultura i ramaderia tradicional de xicoteta i mitjana escala, que és la que realment manté població rural i és sostenible. Ara tot s’està convertint en grans explotacions industrialitzades, dirigides per grans corporacions o fons d’inversió, que s’han adonat que els assumptes del ‘menjar’ davant un escenari futur incert sempre serà rendible. Centenars d’hectàrees de cultius que necessiten molta aigua i ramaderies gegantesques que mantenen als animals en condicions deplorables. Som el país més sec d’Europa i exportem aliments (que estan formats a base d’aigua)!!!
L’últim informe de seguiment de la Directiva de Nitrats, que el Govern espanyol va enviar a la Comissió Europea concloïa que en el període de 2016-2019 la contaminació mitjana de nitrats en aigües subterrànies s’havia incrementat un 51,5%. Esta situació és tan alarmant que ha portat al Tribunal de Justícia de la UE a condemnar a Espanya, este passat 14 de març, per incompliment de la Directiva de Nitrats.
L’aigua, ho sabem, és font de vida, en esta zona tenim aigües excel·lents amb només obrir l’aixeta. Defenguem-les!!
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi