“en aquesta vida tot es veu segons el cristall com es mira”
Pixant fora de lloc per Àlex Agulló
Com afirma una dita castellana, adaptada a la nostra llengua: “en aquesta vida tot es veu segons el cristall com es mira” i constatant com veig jo la vida, en general, o en particular, hui no sé per on començar a moure el batà.
Ni miqueta, ni gens, m’abellís transmetre-li a cap persona el meu pessimisme davant de la situació actual. No és que açò no ho arregla ni deu*; és que deu, els diferents deus (no controle massa deesses), sembla que estan ocupats en altres mampreses que no venen al cas. O que les castanyes del foc ens les hem de traure nosaltres a soles. I el percal, o la quantitat de castanyes abrasint per tot arreu, no són peccata minuta. Com en una ocasió li amollava a una persona de confiança que em preguntava per la meua salut: la veritat és que podria estar pitjor… però no molt més.
I clar com ni al dret, ni al tort, m’agrada el que veig, preferiria poder canviar d’ulleres; agrairia de debò mirar i veure amb uns colors més amables. Jo me’n compraria un grapat, de cristalls, si coneguera el lloc on es venen (i que no fora l’Amazon eixe). Amb un assortiment variat podria decidir no fer-me el pulmó agre, ni tampoc passar-me tot el sant dia rosegant-me la boina per problemes que la seua solució no està al meu abast; això em permetria ocupar-me, més que preocupar-me, pel grapat de maldecaps on sí que puc intervenir més directament. Podria utilitzar unes antiparres graduades que seleccionaren allò que m’arriba als ulls, i tot seguit al cervell, i practicar a conveniència aquella màxima que afirma que “allò que no es veu, no existeix”.
Encara que si bé ho pense, en lloc d’anar a comprar-me cristalls de colors més agraïts, no seria millor que fora jo qui me’ls fabricarà? D’eixa manera podria escollir a cada moment com veure el món. I, a més a més, podria repartir-ne per tot arreu i… i per no perdre el costum, el meu cristall, tenyit amb un agrisat pessimisme surrealista, em pega un calbot… so borinot! A la teua edat, amb la teua capacitat econòmica, amb els teus coneixements i les teues circumstàncies… Tu saps el que costa muntar una fàbrica? I mantenir-la en funcionament?
Jo, més cabota que Belda el vell, tire al recte… també podria/podríem muntar una cooperativa amb l’aportació de capital entre un bon grapat de persones; d’eixa manera aconseguiríem fabricar cristalls que ajudaren a fer un món més just i que facilitaren poder viure amb una major harmonia amb les persones i l’entorn. Pensat i fet. O millor dit, pensat i desfet: Ni per a elaborar la portada d’un esborrany de l’avantprojecte donaven les aportacions que havia aparaulat, després de destorbar el veïnat tractant d’explicar-los res de la meua brillant idea. Això sumant totes les persones que, per respecte, o per no ser capaços de dir-me que no anara amb romanços, m’escoltaven mentre, de fons, ressonava la veu d’un televisor amb una pantalla pintada de colors rosa purpurí tot repetint uns anuncis de perfums gravats en un món irreal i totalment desconegut per a mi. Cristalls d’eixos, que descontextualitzen la realitat, la meua realitat, en la nostra empresa no se’n fabricaria ni mig, ni cap! El mercat ja està saturat d’eixa oferta amb propostes allunyades de la nostra quotidianitat, intranscendents, perfectament prescindibles o directament alienadores.
De tota manera, on vaig jo si al veïnat no li interessa el producte, i a “les amistats” telemàtiques, com que no ho tinc massa clar: En el Change.org eixe, únicament noranta-set persones van recolzar una proposta tan simple i tan poc partidista com la que pots llegir un parell de paràgrafs més endavant.
Amb aquest panorama, ja m’explicareu si necessite uns cristalls per no perdre l’esperança, o més aïna el que necessite és un bon assortiment d’antiparres per perdre la desesperança.
La petició (publicada en castellà per aconseguir milions d’adhesions) deia així:
A tota la ciutadania ens afecta diàriament, per això, considere imprescindible i urgent que es regule un procés sancionador aplicable a professionals de la política i a mitjans de comunicació reincidents en falses acusacions.
Regular la sanció davant la repetició de mentides demostrables seria un indicador de bona salut democràtica. Començar per una prevenció (com mostrar una targeta d’advertiment), passar per una suspensió temporal d’activitat i de sou, i en cas de reincidència, no descartar sancions més greus. Per descomptat, a cada nivell d’incompliment, la seua sanció econòmica.
De manera paral·lela, instaurar un sistema de punts, com en el permís de conduir, seria una altra possible mesura a contemplar en eixe sistema sancionador contra les mentides dels nostres representants polítics.
Tampoc demanava res de l’altre món! Aleshores, el meu cristall, tirant a fosquet, em recorda que estic acabant l’escrit i de trellat ni un aixem. Mentrestant, no veig massa voluntat per redreçar les malifetes que estem fent per tot arreu, i jo com de costum, pixant fora de lloc.
Que sí, que paga la pena pensar en global i actuar en local, però quan pense en quin futur els deixarem als nostres nets o a les nostres filles, se m’embafen d’impotència les ulleres amb els que la meua vista cansada mira el món.
*Em nege categòricament a escriure en majúscula el nom de ningú que, determinada gent, cataloga com a omnipotent i que no se li fa el pulmó agre de veure el dia a dia de milions de persones, per tot arreu del planeta, que estan patint/morint per malviure en un món injust. Em negue a assumir la seua neutralitat, o el seu silenci, en constatar com la ideologia supremacista, elitista i depredadora de la dreta més radical medra per onsevol colonitzant, com d’antuvi, persones i territoris. I no és que la solució siga una quimera impossible. Els recursos per a aturar els conflictes armats, per acabar amb el masclisme, per revertir la crisi climàtica, per redistribuir de manera més justa i facilitar-li la vida a totser, els tenim al nostre abast. Simplement estan mal repartits. Cada dia sembla que repartits més malament. I la voluntat per a revertir aquesta situació és massa minsa, o nul·la, també per part d’aquelles persones i institucions amb capacitat per a fabricar i vendre uns altres cristalls diferents.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi