I l’ONU pot dir missa
Pixant fora de lloc per Àlex Agulló
Quan l’Assemblea General de l’ONU estableix “el dia de…” o “el dia per a…” mala barraca. I si l’any 2019 va decidir que cada 29 de setembre seria el Dia Internacional de Conscienciació sobre la Pèrdua i el Malbaratament d’Aliments, la deducció estava clara. Quatre anys després la FAO (l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) ratifica eixa percepció: El 13% dels aliments del món es perden en la cadena de subministrament; és a dir, des que ja s’han collit fins que els tenim al nostre abast a la tenda.
I un altre 17% el llancem a perdre entre el mateix comerç a la menuda, els llocs on serveixen aliments i les nostres cases. Quan la perspectiva de producció d’aliments no pinta gens bé, entre altres problemes per la crisi climàtica, caldria que ens replantejàrem seriosament que fem, o que deixem de fer, per tractar de revertir aquesta dinàmica perversa. I com aquesta malifeta en la producció d’aliments, no deixa de ser una mostra més, molt sagnant, de la nostra relació parasitària amb el món. Si la calibrem, la nostra relació amb el món s’ubica entre dos extrems amb un desequilibri permanent. Com afirma Judith Butler (filòsofa, feminista… ) “necessitem un món viu per a poder viure i alhora la nostra vida va matant el món“. Simplificant molt, aquesta dicotomia, aquesta cara i creu, es podria concretar amb dues maneres d’encarar la vida: la derivada d’una visió del món solidària o la seua opció antagònica, la visió del món depredadora.
Sense oblidar que la petjada, més o menys dolenta, es concreta a cada actuació individual, és innegable que existeix una distància abismal entre les propostes derivades d’una visió global horitzontal, de solidaritat amb totes les persones del planeta i amb tot el medi i la seua oposada, la visió depredadora, la que considera el planeta com una simple oportunitat de negoci a la nostra disposició. A la part més escorada de l’opció solidària podríem ubicar la gent que practica el Jainisme (a hores d’ara uns 4,2 milions).
En els seus inicis, fa més de dos mil·lennis, hi havia persones fidels a aquesta pràctica religiosa que portaven, sempre, una mena de mocador tapant-se la boca (l’equivalent a la mascareta actual); ho feien per no matar cap ser microscòpic en respirar. Si bé ho mirem, el seu comportament no ens genera cap problema, ni a les persones, ni a l’entorn. No ocorre el mateix quan li donem una ullada a les possibles conseqüències de la posada en pràctica de la visió depredadora: Tot, tot val per a fer negoci, i quan remarque el tot, vol dir també que qualsevol persona és susceptible de ser considerada com una part més de l’engranatge que permeta incrementar els guanys.
Palesament, la incidència d’aquest modus operandi en la vida de les persones i de la resta d’éssers, sí que té una incidència directa; tot el contrari del que proposa el jainisme. I si eixa pràctica religiosa és testimonial, aquesta pràctica depredadora està generalitzada per onsevol indret del planeta. O el que és encara més greu, està assumida per milions de persones que, també amb el seu vot, els faciliten un major control del poder polític. Eixos insaciables poderosos, i la seua versió mediàtica i política, no ho tenen massa complicat per a vendre el seu producte.
Per exemple amb el tema dels regadius il·legals a Doñana, senzillament ho enfoquen com una qüestió de prioritats: ¿Què valorem més una opció que permeta treballar a les persones i guanyar-se un jornal, o mantenir la vida de quatre animalets? I per acabar d’arrodonir tan exagerada, tendenciosa i asèptica (des)informació, simplement cal apujar el to i afegir que ja n’hi ha prou de seguir-los el joc als ecologistes radicals, d’esquerres i enemics aferrissats del progrés. I no és gens rellevant allò que dictaminen les institucions europees on, per cert, ni governa l’esquerra, ni els ecologistes.
Aquesta simplificació tendenciosa d'”amb mi, o contra mi”, de “o blanc o negre”, els funciona a la perfecció; de fet a l’estat espanyol la fan servir també amb el nacionalisme perifèric, amb la gent migrant, amb el castellà, amb el feminisme, amb la crisi climàtica, amb l’esquerra… Com si no hi haguera a la nostra disposició cap altra alternativa viable que la d’identificar-se amb ells.
Entre els jainistes més radicals i els depredadors sense cap mirament, hi ha un món. I de la mateixa manera que no és possible viure sense matar, és injust espletar el planeta i actuar com si els recursos i la capacitat del planeta foren il·limitades. I tu i jo fem la nostra aportació per a consolidar eixa mena de metàstasi letal, de dimensions planetàries, quan aspirem a viure com els “Elon Musk” de l’univers tot justificant un consum insostenible o cronificant un irracional repartiment asimètric; a més a més, refrendem en les urnes a qui proposa perpetuar eixa dinàmica homicida, a la que ni poc, ni gens, li importa si la gent malviu de manera precària, o si malbaratem més del 30% dels aliments que collim. Que, per cert, els càlculs no inclouen aquella producció que no s’arreplega per altres problemes formals: no dona el calibre adequat o presenta alguna taca o deformació que no la fa apta per ocupar eixos espais selectes en què hem convertit les prestatgeries de la fruita i la verdura. Que si paràrem atenció, no són res més que un símil del que ocorre amb les persones: les triomfadores ocupen els aparadors del nostre model de vida hegemònic que ignora, bandeja, rebutja o menysprea altres persones o altres visions diferents del món.
En els nostres aparadors habituals (xarxes socials, plataformes diverses o altres mitjans de comunicació) no hi ha massa dubtes: Allò que més ven és l’aparença i allò que més es compra l’opulència. Amb aquesta premissa, tatuada al cervell de milions de persones, s’obri la veda de caça global i qualsevol peça, de qualsevol lloc, està a disposició del més poderós. I unes relacions de competència fagociten les relacions de compartició quan cada dia més, una sofisticada, una elitista tecnologia, a penes funciona pensant en que s’implementen i es generalitzen criteris globals d’habitabilitat permanent. Més aïna, ve a repetir el mateix que amb la fruita i actua/actuem sense cap remordiment envers els centenars de milions de persones que considerem prescindibles. I l’ONU pot dir missa.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi