La conjunció màgica
Mirada al món per Ester Jordà
No soc jo persona d’esoterismes i misteris varis. Però que l’energia flueix i ens connecta entre nosaltres és una cosa sabuda des de fa mil·lennis i corroborada per la ciència.
Ara bé, el tema de la direcció del pensament com ara els resos és un tema força desconegut però no deixa de ser important. Arreu el món les plegaries comunes per salvar a una persona estimada, demanar pluja o guanyar una guerra han succeït al llarg de la història. Funcionen? En les guerres guanya el millor armat o el bàndol que més resa?
Siga com siga la fe, el fervor, la il·lusió, les creences… modelen a les persones, per què no poden modificar la realitat? No és que compare un res amb el bosó de Higgs ni insinue que una missa multitudinària puga significar un xute d’energia a l’estil del col·lisionador d’hadrons, però, tal volta hi ha coses que no veiem i estan ahí.
Recentment, veia el documental sobre el rescat dels 13 xiquets d’un equip de futbol i el seu entrenador que a 2018 van quedar atrapats a la cova tailandesa de Tham Luang. Unes 10.000 persones van participar en la complicadíssima operació de rescat. Els habitants de la zona convençuts que la deessa de la muntanya havia reclamat eixes vides (per lo ràpid que va pujar el nivell d’aigua atrapant als xiquets en el seu interior) van començar a realitzar pregaries i ofrenes a les quals es va sumar tot el país. Pregaries de milers de persones que s’acostaven demanant a la deessa que els deixara eixir. Finalment, la tecnologia i uns jubilats veterans britànics són els que els van traure. Però el més cridaner és que a l’immediatament eixir l’últim xiquet amb el bussejador que el portava les bombes d’aigua que extraien part de l’aigua van fallar sense saber per què. De fet, l’últim bussejador britànic va poder eixir perquè era una persona molt experimentada i estava prop de l’eixida o no ho haguera contat. La deessa de la muntanya sols volia complir el que li van demanar: la vida dels xiquets.Casualitat? És possible. Però com este fet hi ha hagut molts més. Moments en què les persones (també ho fan els arbres, no ens pensem els reis de l’univers) actuen de manera conjunta, dirigeixen els seus desitjos cap a un mateix fi.
Amb tot açò simplement volia aportar la meua opinió de perquè els Nadals alcoians i molt especialment la Cavalcada resulta tan impressionant per a tot aquell qui ve a vore-la. No tenim els millors camells del món (però són criats aci, alcoianets peluts), ni els Reis més guapos, tampoc el seguici més impressionant del món. Així i tot Alcoi planta cara a totes les grans cavalcades de les grans ciutats sense empatxos, i no per ser la més antiga, sinó perquè ací, la Cavalcada fa generacions que ha transcendit de ser una festa per a xiquets. Ací tot el món escriu la carta, espera nerviós pegant botets (bé, ho reconec, de vegades per espantar el fred) a què vinga l’Ambaixador i se’ns escapa alguna llagrimeta en vore els Reis i les escales amb les figures més emblemàtiques de totes: els patges. I, clar, quan portes gent de fora i veu que ací la carta la tira des del net fins al besavi flipa en colors. I sabeu què? Mola! Així que a molar tots junts esta Cavalcada, ploreu, rigueu i estimeu perquè els nostres ‘Reixos’ som nosaltres, tot Alcoi.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi