Empar Santamarina «La poètica del signe pictòric»
Columna d'Art per Josep Sou
«Feu-vos d’aquest món un somni sense despertar»
Alfred de Musset
El passat dia 29 de març s’inaugurà, a la Casa de Cultura d’Alcoi, l’exposició Identitats espacials, de l’artista Empar Santamarina. Una obra, la seua, de fort contingut estructural, i que convocà la mirada curiosa del nombrós públic assistent a l’esdeveniment. Aquests que segueixen van estar les paraules que pronunciàrem a l’acte inaugural:
«I potser tinga molta raó Alfred de Musset quan valora, fins en aquest punt, la grandesa del somni. Però escoltem també aquesta altra reflexió poètica que ens facilita l’escriptor romàntic francès, al seu poema Impromptu: «…eternitzar el somni d’un instant./Amar el pur i el bell i buscar la seua harmonia;/escoltar en l’ànima el ressò del talent;/cantar, reviure, plorar, sol, a l’atzar, sense guia;/d’un sospir o un somriure, d’una veu o mirada, fer/obra exquisida, pletòrica de gràcia…» Així respon al ser preguntat per una aproximació d’allò que seria per a ell la poesia. I destaquem nosaltres, ben interessadament, aquests mots que segueixen: «eternitzar el somni», «el ressò del talent», «d’una veu o mirada, fer obra exquisida, pletòrica de gràcia». I si no fos per la distància temporal que separa tots dos artistes, Musset i Santamatina, diríem que quan així escrivia el poeta, pensava, a bon segur, amb la construcció lírica de la pintora….
Empar Santamarina eternitza el seu somni en clàusules contínues de tractament substancial. La pintura que enarbora coincideix amb l’experiència perceptiva que cal assajar per tal d’enfilar el bri conductor de la comunicació harmònica. Abasta, amb la fluïdesa del tractament sintètic, la frontera de l’expressivitat més suggerent i lúcida. La matèria referencial resta llunyana de qualsevol arquetip significatiu, doncs no és aquesta l’estratègia per a dir el mot essencial, força poètic.
La pintora, amb el ressò del seu talent, incorpora versos deliqüescents, transits de fulgor càlid, dins l’observança de la tradició que contesta, precisament, el fur romàntic. El talent, diem, facilita les coses, il·lumina el quefer de cada dia, reafirma el combat de les hores de treball per a precisar la veta expansiva.
L’artista, amb la veu, o bé la mirada, impulsa una obra exquisida i plena de gràcia. Així ho veiem nosaltres; així ho comentem i valorem pel just agermanament del que vol significar la transcendència poètica. Els territoris de la construcció flueixen per les línies de la pintura: en la perfecció, en el gust, en l’equilibri i en la eufonia dels versos per a la mirada. Ens diu Jean Cohen al seu «Estructura del llenguatge poètic»: [«…Considerar la poesia com un fet semblant a la resta, científicament observable i quantitativament determinable, és condemnar-se a xocar contra el sentit comú»], Madrid, Gredos, p. 24. I així ho pensem nosaltres també. La pintura d’Empar Santamarina muda el signe lingüístic per la conquesta de l’espai poètic. Els significants? Cadascuna de les obres que ens regala per al nostre esguard. El significat? El suggeriment que ens fa, des de la pintura, per aconseguir la mirada renovada, lliure i ben dinàmica. El veïnatge entre les estructures de comunicació: la poètica i la pictòrica, viu la voluntat d’un espai comú. Altra cosa serà la realitat paral·lela que poden alenar ambdues manifestacions. Però del cert és que les imatges són eines principals a l’hora d’abordar les exegesis de la poesia i de la pintura. Mons que s’hi troben units per la insistència a l’hora d’acariciar la subtilesa.
[«…Però cal esborrar-ho tot…»], com diria Joan Valls al seu «Madrigal porta endins», Antologia de la Poesia Valenciana (1900-1950), a cura de J. Fuster, Tres i Quatre, València 1980. Doncs la fermesa de l’acció poètica, i en aquest cas també pictòrica, o a l’inrevés, ens vincula a la necessitat de recórrer amples avingudes de cultura: lliures d’afanys, il·lusionats pels crèdits que la reflexió incorpora a les nostres vides. Cal esborrar-ho tot i fer net, novament. Resseguir la llum i deixar-se anar, precisament quan aquesta identifica els objectes de la història comuna. La pintura, farcida de signes, i vinguda de la història que coneixem, ens assisteix tot de significats, inclús d’un món de significats encara, ja que l’artista, des de la gènesi de la construcció, ens facilita l’esguard.
Saludem Empar Santamarina, i la felicitem. I li agraïm l’esplèndida aura poètica que deixa entre nosaltres. Els seus quadres, o també potser els seus versos, conviuen la història, s’identifiquen en dàctils visuals, unifiquen, en la diversitat, la nostra amatent mirada. I la Fortuna ha volgut, aquesta vesprada, fer-nos un gran regal. Moltes gràcies».
Però també les gràcies sentides a la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant per la seua gestió a l’hora de nodrir la proposta artística de la ciutat, I les gràcies a l’Ajuntament d’Alcoi per possibilitar i contribuir al desenvolupament d’aquest bell projecte de cultura.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi