El que amaga ‘No mires cap a dalt’ (l’any del caos climàtic)
Els repes del Segle XXI. Columna per Juan Bordera
A quasi ningú se li escapa ja que en aquest any passat hem observat un augment inusual en la potència i freqüència dels fenòmens climàtics extrems. Hem patit rècords de temperatura fora de tota lògica, com el del Canadà (49’6 Cº) o l’europeu registrat en Siracusa, Itàlia (48’8 Cº). També ens han acompanyat huracans terriblement destructius i inundacions amb centenars de víctimes, incendis gegantescos o sequeres que han colpejat a països sencers com Taiwan –i amb això a sectors com el dels microxips, i a tota la cadena de subministraments. Tot això són senyals obvis de l’agreujament accelerat del caos climàtic i de l’impacte que tindrà en les nostres vides.
Però comencem pel principi: amb Filomena. La històrica nevada va tenyir de blanc el nostre país en un 2021 particularment ric quant a desastres climàtics a tot el món. Un any durant el qual s’ha viscut també un xicotet terratrémol en l’organisme climàtic més important del món (IPCC), i que acaba amb una pel·lícula estrenada fa pocs dies (Don’t Look Up/ No mires cap a dalt), que s’ha convertit en un fenomen viral com molt poques vegades ocorre. Tampoc se li escapa a quasi ningú que aquesta pel·lícula usa un altre impacte –el d’un cometa- com a metàfora per a advertir de la crisi climàtica.
Les notícies sobre Groenlàndia, on ja plou en el seu cim, o sobre l’Amazones, que ja emet més carboni del que és capaç d’emmagatzemar deurien no sols alarmar-nos, sinó obligar-nos a tirar del fre d’emergència amb determinació. La locomotora amenaça amb descarrilar a causa de la cobdícia, tal com ocorre en la pel·lícula. I en la realitat, com van advertir alguns dels millors científics que tenim, això ens portaria a un nou estat climàtic catastròfic que van denominar Terra Hivernacle, en el qual res serà segur.
Que aquest tenebrós relat siga cada vegada més palpable ha anat ajudant a que es feren tímids passos en l’executiu, com quan a l’abril es va aconseguir aprovar la insuficient Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica del nostre país. O més valents en el judicial, quan al maig, un tribunal a Holanda va condemnar a Shell a reduir dràsticament les seues emissions i un altre a l’Estat francés en dues sentències històriques. Moltes altres demandes contra governs i empreses continuaran fent soroll pertot arreu, i esperem que aconseguint victòries, perquè en aquell mateix mes de maig es va registrar el rècord en la mitjana mensual d’emissions: 419,13 parts per milió de CO₂. Ni la pandèmia ho ha frenat.
Llavors va arribar juny. I a la calor de la brutal ona que va assolar el Canadà, part dels Estats Units i mitja Europa, es va forjar la primera de les tres filtracions de l’últim informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC). En la pel·lícula, després d’informar el poder polític i veure que no hi ha resposta, els científics que interpreten Lawrence i DiCaprio fan exactament el mateix: filtrar el contingut a la premsa. Aquella primera filtració de l’Agència de premsa francesa (AFP) va donar la volta al món gràcies a aquest titular: “La vida en la Terra pot recuperar-se d’un canvi climàtic important evolucionant cap a noves espècies i creant nous ecosistemes. La humanitat no”.
Dos mesos després, a l’agost, mentre la Mar Menor agonitzava en una sort de microcosmos del que està ocorrent a gran escala, van arribar les altres dues filtracions, que ens van fer arribar a qui escriu el moviment internacional de científics Scientist Rebellion. A més, podem posar la mà en el foc perquè coneixem a la font, van ocórrer pels mateixos motius que en la pel·lícula: per angoixa dels científics i científiques del propi IPCC que saben millor que ningú, fins a quin punt estem ja amb l’aigua al coll.
La primera part ens va mostrar que el decreixement és cada vegada més evident per a la comunitat científica i la segona que en algunes parts de l’informe, es comença a recollir una veritat que és visible com un cometa en cel buidat, com un elefant a l’habitació, però continua sent importantíssim que el consens científic la remarque: el capitalisme és insostenible i cal buscar transitar a un sistema que no necessite créixer i créixer en un planeta finit, perquè, coses que passen, això sol donar problemes.
I llavors, després del terratrémol de les filtracions que buscaven avançar els informes a temps per a la cita, va arribar la Cimera del Clima de Glasgow (COP26). Amb escàndols de corrupció previs, i bastants dubtes sobre la seua capacitat per a maniobrar al ritme necessari. Desgraciadament les expectatives prèvies no van ser defraudades, perquè l’acord final, com era d’esperar, sí que ho va fer.
En les cinc fases del duel, ens resistim –sobretot les grans empreses que pressionen als governs– a superar la aparentment beneficiosa tercera fase: el negocionisme. Que tan irònicament bé descriu la pel·lícula d’Adam McKay, amb aquell personatge multimillonari odiós que és una mescla de Musk, Bezos, Jobs, Gates i tants altres.
Ara mateix estem igual. Negociant per a veure si podem aprofitar el cometa per al nostre benefici, sense comprendre que la cerca del benefici individual a curt termini és just el que ens ha portat fins ací, i que sense un canvi de mentalitat, de cultura, no hi ha res a fer.
Una cultura emergent que hauria de ser respectuosa i regenerativa amb els ecosistemes, tolerant amb la diversitat i implacable amb la desigualtat per a poder assumir d’una forma justa l’inevitable decreixement energètic i material que ja és evident, i fins i tot present en els informes científics d’avantguarda. Necessitem mentalitat d’espècie. Tot això també val per a una pandèmia en la qual el sistema econòmic és estúpidament incapaç d’alliberar les patents i les vacunes perquè el problema es gestione de la manera més efectiva possible.
Bona prova de l’embós antropològic en el qual estem és que part de la gent que hauria de donar-se per al·ludida amb la reflexió de la pel·lícula, la defensa pensant que “els dolents són uns altres”. És el que té la idiocracia fomentada pel poder econòmic, que ens vol ignorants, i el fomenta a través d’aquells mitjans de masses que la pel·lícula també reflexa al mil·límetre.
Per descomptat, si alguna cosa prova l’èxit de No mires cap a dalt (Don’t Look up) és que estem saturats de dades i continuem estimant un bon relat. Fan falta més com aquest –millors, més profunds- per a fer-nos entendre la urgencia.
Al final, el professor interpretat per DiCaprio, diu la que és sens dubte la frase de l’obra. Just abans que el cometa destruïsca el planeta, la frase amb la qual acaba és: realment ho teníem tot, no?
No cometem més el mateix error que en la pel·lícula. Perquè ens ho juguem tot i de moment és exactament el que estem fent. No mirar cap a dalt.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi