Després del fracàs de la Cimera del Clima, ara què?
ELS REPTES DEL SEGLE XXI
He tingut la sort de poder viure des de dins -un peu acreditat, en la zona blava del networking i els canapès- i des de fora -l’altre peu en les marxes, accions disruptives i contracumbres dels pobles- el discórrer de, tant la part més burocràtica i pomposa de la Cimera del Clima de Glasgow, com de l’organització de les accions per a desestabilitzar la normalitat que ens porta al precipici, i alçar la veu per part dels moviments climàtics més atrevits. A la vista dels resultats, he de dir que aquests últims són els que més han complit amb la seua comesa. Llevat que pensem que la comesa dels primers era precisament retardar la presa de decisions imprescindibles. I en aquest cas, haurien tingut molt més èxit.
Abans d’entrar en el que realment importa, resumim els acords que es poden destacar, que són pocs. El Pacte Climàtic de Glasgow ha aportat poc quan es necessitava moltíssim més.
– Carbó: El text final demana una “reducció progressiva”, en comptes d’una “eliminació” del carbó, entre els lobbies –que recordem: si els lobbistes dels combustibles fòssils foren un país, tindrien la delegació més gran- i alguns països com l’Índia -en una intervenció d’última hora que passarà a la història- han col·laborat per a retardar un acord definitiu sobre una qüestió crucial, ja que el carbó és la font d’energia més contaminant.
– Subvencions als combustibles fòssils: La mateixa indefinició per a un altre tema clau. Reducció progressiva, quan el que hi hauria és que pactar una reducció vinculant i molt més valenta, i evitar que els lobbistes de la indústria puguen entrar a les COP.
– Metà: Acord per a reduir les emissions per a 2030. Insuficient. El més esperançador és que és un dels punts de l’acord entre la Xina i els Estats Units, feble, però sens dubte necessari. El camí es bifurca: cooperació o desastre. No ens podem permetre una altra carrera entre potències o blocs quan el que toca és frenar cadascun al ritme que puga o dega.
– Reducció d’emissions: Res. Poca novetat. Els països hauran d’actualitzar els seus plans l’any vinent. Procrastinant que és gerundi. I un bon brindis al sol sobre “emissions zero netes” perquè la procrastinació siga completa.
– Finançament dels responsables a les víctimes: Millora l’aconseguit anteriorment, però és que això era fàcil. Els països més desenvolupats -tecnològicament- s’han negat a pagar “pèrdues i danys” no siga cosa que establisca precedent i s’haja de fer tots els anys això dels 100.000 milions -que, per cert, es van acordar en 2009, a Copenhague, i encara no han tingut lloc cap any des de llavors. Perquè vegem el fiables que són aquests acords si no són vinculants.
– Mercats de carboni: s’ha aconseguit un pas important, tancar l’article 6 de l’Acord de Paris sobre els mercats de carboni, el problema és que els mercats de carboni serveixen sobretot a la indústria fòssil per a enterrar el problema i continuar pensant a compensar emissions, en comptes de reduir, que és l’únic camí. Fiar-ho tot al mercat no ha funcionat, així que confiar que un tipus de mercat arreglarà alguna cosa és no entendre res.
També hi ha hagut altres xicotets acords sobre desforestació o deixar de fabricar cotxes de combustió per a 2035, però no deixen de ser, de moment, minoritaris i insuficients.
Les perspectives que deixa la COP26 de Glasgow són dues: continuar coent-nos lentament, com la granota de la rondalla que no escapava de l’olla perquè la temperatura pujava a poc a poc, o saltar abruptament. No hi ha més. L’olla és el sistema productivista. Diga’s capitalisme o socialisme. Si creus que a hores d’ara, el que fa falta és desenvolupar les forces productives estàs equivocat estigues en el “bàndol” que estigues. Això no significa que tots dos sistemes siguen igual de responsables, significa que cal saber mirar més enllà d’una dicotomia que ens continua enfrontant quan el que hauríem de fer és buscar la manera de superar-la. Si seguim avant, fins i tot amb els acords implementant-se a temps (cosa molt molt dubtosa, veient l’historial) i considerant que les emissions són més o menys les que es declaren (cosa també molt dubtosa) ens dirigim a un calfament d’entre 2’4 i 2’7 graus centígrads per a final de segle.
Per tant, el que toca ara és el que li toca a tota forma de vida. En aquesta dècada. Decréixer d’una manera justa perquè als països menys afortunats no siga més infernal la transició a un món que no serà ni molt menys tan abundant en energia com l’actual, però que pot ser més just, més lliure, amb més temps per a poder gaudir, amb menys contaminació, amb menys microplàstics en la sang, amb menys partícules de CO₂ en l’atmosfera -l’actual és la concentració més alta en 23 milions d’anys- i amb tantes altres coses que farien la nostra vida més rica.
Si recordeu, al principi deia que mig món no està per la labor. Bé, parlem clar: aquell mig món no són unes nacions concretes (encara que hi ha països com Aràbia Saudita o Austràlia que solen estar en la llista de vilans climàtics), són, generalment, les classes més privilegiades les que estan retardant l’acció necessària perquè són les que més haurien de perdre amb la transició. O això creuen. Erradament. Perquè la crisi de civilització que es bifurca en els problemes climàtics i energètics no desapareixerà. I fer com si no existira, l’única cosa que farà és agreujar-la.
Afortundament hi ha un altre mig món que està alçant la veu. En plena pandèmia, es van donar marxes de més de 100.000 persones als carrers de Glasgow, la contracimera dels pobles va enriquir als que assistirem a algun dels 150 esdeveniments oficials que es van organitzar. Els científics continuen augmentant la potència dels seus actes. Ja no sols filtren informes. També van protestar encadenant-se a un pont cèntric de Glasgow en l’acció de desobediència civil més gran de la comunitat científica mai vista en la qual 21 d’ells van ser detinguts. La nostra principal esperança radica en el fet que cada vegada més gent, estiga disposada a fer alguna cosa més a manifestar-se, estiga disposada -com va ocórrer amb el moviment sufragista, el dels drets dels pobles colonitzats, el de les lluites contra l’Apartheid- a arriscar la seua integritat i el seu confort per a desobeir una llei injusta. Com diu la física i activista Vandana Shiva, no es tracta de desobeir una llei, es tracta d’obeir una llei superior. Aquesta llei superior és l’instint de supervivència.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi