Ignoratio elenchi
Columna per Josep Sou
«…desprecia cuanto ignora…»
Machado
Potser la cita de Machado, en plural, aniria força millor, doncs molta és la mala voluntat, i la podríem repartir entre uns quants, que dels arguments han fet sofisma, a més de ser totalment irrellevants.
Ara resulta que el PP de l’Ajuntament d’Alcoi s’oposa al guardó concedit a l’artista Antoni Miró per raons de posicionament polític. Sí, i aquestes raons, o causes, ens semblen a hores d’ara: arbitràries, tendencioses i rèprobes.
La concessió del títol de Fill Predilecte i Medalla d’Or d’Alcoi a l’artista alcoià Antoni Miró ha estat deguda a dues qüestions principals, com bé ha assenyalat l’alcalde Antoni Francès: per la seua vàlua artística i públic reconeixement d’una trajectòria immensa, i també per la seua contribució, i tan decidida com solidària, a la causa de la cultura. Sí, la CULTURA en majúscules. Antoni Miró, com solament ho fan els artistes compromesos amb la ciutadania a la qual pertanyen, ja fa molt de temps que va abandonar la seua particular torre d’ivori, tot aportant bona part del seu esforç i coneixements a la gestió cultural, dins l’àmbit de la plàstica contemporània. I tot ha estat resolt amb els estris de la complicitat benvolguda, amb un cert grau de silenci, i amb l’eficàcia que garanteix la bondat d’un projecte de vida. Sí, aquesta és la realitat. Aquesta ha estat una trajectòria de feliç reconeixement arreu de les nostres fronteres naturals. I del currículum, potser, més val ni parlar-ne, doncs ben sol s’expressa.
¿I com ara, aquesta dreta miop, víctima de greus carències i des de la trinxera de la mediocritat, irromp amb el baptisme de la intolerància política contra un artista reconegut pel seu prestigi creatiu i d’ampla trajectòria quan a la gestió cultural es refereix?
Altres fills predilectes, com per exemple Ovidi Montllor i Isabel-Clara Simó, i sense animus iniuriandi, varen obtenir el feliç guardó amb general aplaudiment. Algú dubta, ara, dels posicionaments polítics i socials d’aquests alcoians? Doncs això mateix! Una cosa no lleva l’altra i del prestigi que atresoren els artistes tots, absolutament tots, se’n beneficiem, d’una manera o d’una altra. Clar… I la riquesa resta ben viva dins la diversitat i del respecte comú.
El PP ha perdut una gran oportunitat de mostrar la cara més amable de la seua formació política. Una llàstima…o no? I nosaltres, des de l’afecció pel consens, les bones maneres i, fins i tot, la cordialitat, haguérem preferit una altra cosa, una altra realitat més edificant i generosa. Però…ignoramus et ignorabimus diran els regidors del PP, alçant la pols d’un vell apotegma. O el que és el mateix: no hi ha pitjor cec que aquell qui no vol veure, de clara referència popular.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi