Buscant l’home dels nassos o de les orelles
Article per Francesc Gisbert
Hi ha una cançó infantil que diu: “Jo soc l’home dels nassos que vaig pertor arreu, viatjant de poble en poble i mai ningú no em veu”. La cançó és de Dani Miquel, amb lletra de Víctor Labrado, i recull una creença ancestral. El dia 31 de desembre, els grans enviaven els menuts a buscar una criatura extraordinària. Un home que tenia tants nassos com dies li resten a l’any. Els menuts, imbuïts de la innocència del Nadal o seduïts per la picardia d’una aventura, eixien en tromba de les cases i rodaven per places i carrers. La broma, el costum, continua viu a molts pobles. Al País Valencià, encara busquen l’home dels nassos a Ontinyent, Gandia i Xàtiva. Com també pel nord, a terres de Castelló. A Catalunya i les Illes Balears és on es manté la festa amb més força, amb uns passacarrers espectaculars. Cocentaina ha adaptat la creença i l’ha feta seua, de manera que busquen l’home de les orelles, un cosí germà, jocs infantils, música i llepolies, pel Pla de la Font i l’Hostalet.
Siga com siga, l’home dels nassos o de les orelles és un supervivent. Temps era temps devia estendre’s arreu del nostre domini lingüístic, fins quedar reduït a algunes contrades. Però, quin és l’origen? És una simple broma? O es tracta d’una creença de gran antigor? Tot té un perquè. Cap d’Any és una celebració pagana, adaptada pels romans, d’on passa a la cultura cristiana. Per als romans, l’any començava a les Calendes de març, és a dir, amb el cicle natural de la primavera. Juli Cèsar va voler canviar el calendari, per un de més pràctic i exacte, i el primer dia de l’any es traslladà a les Calendes de gener. I amb ell, tota la força dels rituals pagans, a què la gent estava acostumada i no pensava renunciar. Cap d’Any estava dedicat al déu selvàtic, el déu de la natura. El cristianisme el va reconvertir en Sant Silvestre. Canviem el nom, continua la festa. Tots contents. A pesar d’incorporar-lo al santoral, es conservà el caràcter festiu, de bacanal, de menjar, beure i no creure que posseïa en temps dels romans. La nit de Cap d’Any, a més a més, hi havia una divinitat, Janus, encarregada d’obrir la porta que separava el temps antic del temps nou. Janus era el guardià de la porta (de janus, en llatí, ve januarius i gener). Se’l representava amb dues cares. Una d’ancià, l’any Vell, que mira el passat i tanca l’any amb una clau; i una altra de jove, l’Any Nou, que mira el futur i brinda amb una copa per cridar la sort. Janus és l’orginen de les celebracions actuals de Cap d’Any. I de retruc, per tindre dos cares, de l’home dels nassos i de les orelles.
Ara ja ho sabeu. El matí de Cap d’Any, a més d’amanir la festa de la nit, podeu anar a buscar tan singular personatge, com fan a Ontinyent i Cocentaina. I cantar allò de: “Jo soc l’home dels nassos que vaig pertot arreu, viatjant de poble en poble i mai ningú no em veu”.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi