Si em pose a cantar cançons te’n cantaré més de mil
Alta Fidelitat, columna per Amàlia Garrigós
Pep Botifarra i Pau Chafer Simfònic és el títol del darrer treball discogràfic de l’homenot de la Costera. Durant els anys 80, Pep formava part del grup Sarao de la mà de Vicent Cháfer i junts van recórrer els pobles de la comarca a la recerca d’eixes cançons tradicionals oblidades i en perill d’extinció perquè no havien sigut gravades abans i només es transmetien de boca a orella. Trenta anys més tard d’aquell treball de rescat de la memòria, Pau Chàfer (fill de Vicent) aporta una nova visió que respecta la tradició i l’essència de la música que va marcar la seua infantesa, Un treball fabulós que culmina en la presentació el 15 de desembre al Teatre Principal de València amb l’Orquestra Simfònica de Bratislava i la participació de la Banda Primitiva de Llíria sota la batuta del mestre Andrés Valero amb col·laboracions com la d’Ahmed Touzani, Marina Rosell, Vicent Torrent o Paco Muñoz. Aquest és el desé treball discogràfic de Pep qui ha esdevingut un símbol de la recuperació del patrimoni musical valencià.
El recorde aquell matí de primavera de l’any 2006 quan jo estava a Ràdio Nou durant els caps de setmana. Botifarra llançava al món el seu primer disc ‘Si em pose a cantar cançons’. Va fer el debut discogràfic acompanyat de la seua rondalla en la ràdio pública valenciana dins de la secció anomenada, El Musicari. Allí els músics feien directes des de l’estudi i els oients hi interactuaven emocionats a través del telèfon. Una ràdio de servei públic, lúdica i cultural que connectava amb les gents de les comarques valencianes. Aquell àlbum va ser l’inici d’un nou camí impulsat pel seu amic, l’enyorat Emili Vera, que va vore el potencial d’un cantador i narrador extraordinari. Li acompanyava la Rondalla de la Costera: Lola de la Torre, Paco Lucas, Vicent Guerrer, Paqui Gil o el músic i arranjador, Nèstor Mont.
El nét d’Otília, la Picaeta, des de ben menut parava atenció a les tradicions populars, les paraules nascudes de la terra, les rondalles, refranys i endevinalles que la iaia li amollava. Un xiquet que va saber guardar aquells tresors en un barri de llauradors que treballaven a jornal o que eren els amos d’unes poques fanecades. Coneixedor de les cançons de faena i els cants de batre, tan antics com l’expulsió dels moriscos, Pep canta per a expressar l’alegria; li canta als cicles de l’any; en les festes dels pobles, en les celebracions profanes i religioses. També canta per alleugerir la pena, la desgràcia o el desamor. Pep canta en totes les manifestacions de la vida i proclama el sentiment. El que fa aquest homenot és un ‘costumari valencià’ que ara, al nou disc, arriba vestit de fil de vint.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi