Sèpia, fetge i xampinyons

Article per Joan Castelló Cantó

“El client té sempre la raó.” Sembla ser una veritat universal pel que a l’àmbit comercial es refereix. I sí, a una gran majoria dels casos, així ho és. Doncs bé, el que pareix ser una idea socialment acceptada, desgraciadament no ho és tant a l’àmbit educatiu. 

Corren temps d’oposicions, una època convulsa per a aspirants que estem engreixant les borses docents. No és ninguna novetat que apareguen articles com aquest signats per interins encesos davant aquesta situació. 

Tots aquells equips docents de dins i fora del sistema educatiu públic sabem que la nostra tasca no és unipersonal. Hem de procurar que l’educació als centres públics adopte una perspectiva multidisciplinària i interdepartamental, sempre dins d’una realitat condicionada per l’entorn. A més a més, la tasca de les famílies és primordial dins del desenvolupament educatiu de les i els adolescents. El claustre, per tant, a més d’aportar el nostre saber fer, hem de tenir en compte totes aquestes realitats i saber-les conduir per tal d’obtenir fruits que recollim a les avaluacions. Totes aquestes actuacions deuen ser aprovades pels equips directius i supervisades per inspecció. Així funciona, a grosso modo, l’educació. Podríem desenvolupar molt més aquesta idea, però no cal, resulta suficient per ara. Doncs bé, la teoria està molt clara; no sembla tan complicat. Anem a la pràctica. 

La realitat als centres educatius està ben lluny d’aquesta preeminent teoria. Els tres agents de les comunitats educatives –alumnat, professorat i famílies-, no sempre treballem en conjunt com hauríem de fer-ho. Resulta extremadament complicat en molts casos. No obstant, nosaltres mateixos permetem fer-ho més complicat encara. 

Parlem ara de la famosa avaluació de l’activitat docent. Molts de nosaltres coneguem aquesta part de la docència per aparèixer a aquelles programacions didàctiques de les oposicions, ja que a la realitat poques vegades es duen a terme. Doncs bé, aquesta avaluació no és ni més ni menys la comprovació de que la nostra tasca ha estat duta a terme correcta o incorrectament. L’alumnat també té paraula, però som docents, som tan meravellosos que ni tan sols ens importa si el client té la raó o no. 

Ensenyem a estudiar, no ensenyem a aprendre. No formem persones competents, deformem competències. Ensenyem a ingerir coneixements que l’alumnat vomita als exàmens, no aconsellem a desenvolupar habilitats procedimentals. Tothom tenim accessibilitat al coneixement només clavant-nos la mà a la butxaca i traient el telèfon mòbil. Tenim la capacitat de fer aquesta acció, però, la fem correctament? Ací és on entra la vertadera tasca docent. 

Podríem seguir parlant i debatent molts punts sobre el sistema d’ensenyament-aprenentatge, tant de l’alumnat com del professorat, però aterrem novament a l’oposició. 

Critiquem que l’alumnat deu aprendre més allà de coneixements conceptuals, però allò que se’ns exigeix al professorat per assegurar-nos continuïtat al sistema són ingents temaris que vomitem a un examen d’oposició. Elaborem programacions [de 60 pàgines – interlineat 1’5] que no tenen res a veure amb la realitat educativa. L’educació és una virtut que tenim les persones. Els equips docents, entre altres tasques burocràtiques absurdes, ens dediquem a formar persones. On s’avaluen les aptituds personals, a una programació de 60 pàgines amb interlineat d’1,5? De veritat? Qui té en compte l’EMPATIA cap a l’alumnat, el temari de 72 temes o la programació amb el maleït interlineat?

No se’ns ocorre plantejar-nos la possibilitat de que la nostra avaluació, la de l’activitat docent (que tothom deuria de portar a terme de manera obligatòria) compte amb un pes real davant l’administració “competent”. No ens importa si “el client” té la raó o no. Ens importa tenir una feina per a tota la vida, una feina que ningú controla i que ningú avalua de veritat. De veritat, els centres no tenen res a dir respecte a la nostra tasca? Si tant tenim en compte que els agents de l’educació son tres, per què no els valorem dins el nostre sistema d’accés a la funció pública? Por? Per a res. Comoditat? Tampoc. Ah clar, amiguismes. El sistema actual no els permet [sarcasme], per tant, deixem-ho així. L’atzar és un bon sistema [sarcasme novament].

En definitiva, som esclaus d’un sistema caducat on importa més un interlineat de 1,5 que la resolució d’un problema real a un centre educatiu. Mentre els temaris siguen més importants que l’aptitud personal no podem reivindicar l’educació pública i de qualitat. L’accés a la funció pública docent té la mateixa relació amb la realitat present que el títol d’aquest article amb el seu contingut. 

Notícies que el poden interessar

Ximo Puig destaca l'”impuls extraordinari” del Consell i la remodelació del 50% dels centres educatius amb la inversió de 1.000 milions al Pla Edificant

Educació trau 15.291 places vacants de professorat per a les adjudicacions d’inici del pròxim curs

Manolo Gomicia: “Cadascú ha de ser professional en allò que més li agrada”