Tot per la pàtria
• Els telediaris li deien a Perfe que estaven arribant al seu país milers d’immigrants que llevaven el treball i els recursos als espanyols • Les grans empreses van veure com els treballadors aturats, molts i molt necessitats, estaven dispostos a treballar a qualsevol preu
A Perfe li feia por el futur dels seus dos fills, i al mateix torn li feia por el futur d’Espanya. Tots ho estaven passant malament: ells, sense trobar un treball de llarga duració; Espanya, amb una economia que no arrancava i l’amenaça d’independència d’un territori que no accepta l’statu quo. “Tot és culpa dels que no senten l’amor pel seu país“, deien els tertulians per la ràdio i Perfe assentia amb convicció: estava fart de tots els que, a través de les seues reivindicacions, generaven conflicte social i rebutjaven els valors tradicionals, que eren els de la seua infància.
Els telediaris li deien a Perfe que estaven arribant al seu país milers d’immigrants que llevaven el treball i els recursos als espanyols; que l’Estat els acollia i els oferiria recursos econòmics públics (als quals Perfe contribuïa amb els seus impostos) i ajudes de tot tipus per a poder desenvolupar la seua vida. A Perfe no li feia gens de gràcia. I menys després de llegir tants missatges i informacions que li arribaven per les xarxes socials mostrant imatges i accions degradants d’alguns immigrants, que Perfe, des de la seua percepció, atribuïa a tots o la majoria d’immigrants. Per tant, Perfe estava completament convençut que el seu país no hauria d’ajudar els immigrants. I més encara, defensava que els havien de fer fora.
Els noticiaris alertaven a Perfe que l’Estat estava destinant moltes ajudes econòmiques i subvencions a molta gent que no tenia treball, i que això suposava una xacra per a les arques públiques. Perfe sempre ha pensat que qui no treballa és perquè no li dóna la gana, ja que treball, encara que no estiga ben pagat o siga precari, sempre n’hi ha.
“No pot ser que l’Estat tinga tanta gent contractada, és una càrrega per a tots els espanyols”, deien els representants dels grans accionistes, esperant oportunitats privades, a través dels mitjans de comunicació. Perfe pensava que aquestes eren veus autoritzades i sinceres. Per això defenia que a Espanya sobraven funcionaris, i que, a més, calia acabar amb el que ell considerava privilegis: salaris de 15.000 euros anuals, vacances pagades i horaris de no més de 8 hores diàries.
Un dia es va presentar públicament un partit polític que, exhibint una bandera d’Espanya com a mostra del seu inqüestionable amor a la pàtria, postulava aquestes idees d’una manera autoritària: “per fi algú s’atreveix a dir i fer el que s’ha de fer”, pensava Perfe. S’aproximaven eleccions polítiques i Perfe va propugnar els seus ideals amb passió allà on anava: amb la família, els amics, el parc, el bar, pel whatsapp… El dia de les eleccions, Perfe va anar a votar amb molta il·lusió. Aquest partit va arribar al poder.
Al cap d’un temps, aquest partit, fidel a les seues idees, va fer fora molts immigrants, va llevar les ajudes dels aturats, va acomiadar moltíssims funcionaris, va llevar competències a les autonomies i va imposar els valors tradicionals de l’Espanya de la infància de Perfe. “Per fi l’economia del país començava a funcionar”, deien els telediaris, per fi l’amor a la seua bandera tornava a ser gran i popular. Però Perfe ja no podia estar tan content: li van endarrerir l’edat de jubilació més i li van rebaixar la seua futura pensió.
Les grans empreses van veure com els treballadors aturats, molts i molt necessitats, estaven dispostos a treballar a qualsevol preu. Després de rebaixar el salari mínim i d’augmentar les jornades laborals, van començar a contractar gent. Un dels afortunats contractats va ser un dels fills de Perfe, que començaria a treballar, almenys durant els pròxims tres mesos, durant 10 hores al dia per un salari mínim. L’altre fill també va tindre la mateixa oportunitat, però va preferir rebutjar-la i emigrar a un altre país a la recerca d’un futur millor.
José L. Durá: 
Salvador Tomàs: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Calen mots articles com aquest per obrir els ulls de tantes persones intoxicades pels mitjans. Cal cridar a la racionalitat humanista, cal obrir els ulls per veure com per exemple la flota pesquera espanyola i europea, arrasa els bans pesquers de Somalia, i d’altres països, deixant en la desesperació centenars de milers de persones. Cal veure com El Congo és el pais més ric del Món en matèries primeres, fusta, or, coltan… i com occident li roba els materials, li ven armes a grups per fer el caos, produint una destrosa humanitària permanent.