Èxit i fracàs de les ciutats valencianes

columna per Josep Sorribes

En termes generals, podem afirmar que en una perspectiva històrica les ciutats, com a forma  predominant de l’organització social de l’espai, són una fórmula d’èxit  com ho demostra el fet que més del 60% de la humanitat habite en aquest moment en ciutats, percentatge que encara seria major si considerarem l’entorn d’aquestes ciutats.

A Europa la taxa d’urbanització (percentatge de la població que habita en nuclis urbans de més de 10.000 habitants) està al voltant del 80% i aquesta xifra és la que correspon a l’Estat Espanyol i al País Valencià. A casa nostra sovintegen les ciutats intermèdies  i la xarxa urbana del País és un actiu  de primer ordre  per a qualsevol projecte que vulga encetar un nou relat de l’economia i el territori. Algunes d’aquestes ciutats desenvolupen, amb major o menor èxit, el paper de “capitals comarcals” mentre que altres s’integren en àrees metropolitanes o àrees d’elevada densitat.

El mapa urbà del País ha experimentat canvis profunds des de mitjans del segle XX i hom pot preguntar per les raons de l’èxit en molts casos però també del fracàs en altres. Les dades de l’evolució de la població (si agafem aquesta com a indicador del grau d’èxit  o de fracàs) son aclaparadores: ciutats com, per posar alguns exemples, Morella, Sogorb, Xelva, Aiora o la mateixa Xàtiva, estaven en la part de dalt del rànquing fa tan sols 75 anys i, a hores d’ara, han caigut moltes posicions. En sentit contrari, moltes altres ciutats han experimentat  creixements demogràfics que han multiplicat  la seua població de forma espectacular.

l’acceleració del procés d’urbanització a partir de 1960 està estretament lligat a les economies d’aglomeració i a la concentració espacial de la inversió.

Aquestes variacions en positiu o negatiu no estan vinculades  al creixement vegetatiu sinó al joc de l’emigració i la immigració, siga aquesta darrera  motivada per les necessitats de ma d’obra o pel flux de residents estrangers d’edat avançada  que es concentra  en les ciutats “turístiques”. Si descompten aquest darrer grup, l’acceleració del procés d’urbanització a partir de 1960 està estretament lligat a les economies d’aglomeració i a la concentració espacial de la inversió. Al sud del Xúquer, aquest desequilibri costa/interior  no es tan present mentre que al nord del Xúquer, la despoblació de les àrees d’interior  de València i Castelló ha estat dramàtica.

Tots les ciutats del País han experimentat i patit, shocks semblants: la guerra de la Unió o dels dos Peres; les Germanies: la pesta del XIV i del XVII; l’expulsió dels jueus (primer) i  dels  moriscos (després); l’ofensiva nobiliària del XVII; la guerra de Successió i la Nova Planta; les guerres carlines; les epidèmies de còlera;  la crisi de subsistències de la Gran Guerra; l’epidèmia de grip de 1918, la guerra del Marroc, la guerra  d’Espanya… I, malgrat tot han resistit i la distribució territorial de la població, sense ser evidentment equilibrada, no presentava el 1950 el gran desequilibri que constatem avui.

Ha estat el desenvolupament capitalista del territori la causa primordial, tot i que cal investigar el paper de les elits d’aquestes ciutats per a explicar com a causa secundària l’èxit o fracàs, sempre en termes relatius.

Notícies que el poden interessar

Manifest de solidaritat amb Catalunya: en defensa de la democràcia

36 minuts amb Antoni Miró

Les herbes remeieres al País Valencià: Herbeta de la sang, Lithospermun fruticosum