Vegetarianisme i altres històries

mirada al món per Arcaris

Tal volta que estem en estiu, que les ensaladetes fresquetes entren millor que un bistec hauríem de plantejar-se canviar la nostra dieta. No sols per nosaltres, també pels animals i pel nostre planeta. Estudis recents confirmen que les persones en dietes majoritàriament veganes tenen menys risc de morir de malalties cardiovasculars i de càncer. A més, menjar animals (i la ramaderia industrial) està supedit al sacrifici d’un ésser viu, és en definitiva, menjar cadàvers i per tant carn en descomposició (en el moment moris comences a descompondre’t, no hi ha més) A més, la ramaderia actual està basada en el sufriment constant d’un animal al que omplin d’antibiòtics i hormones des del seu naixement, que no conéix la llum del sol i que viu en habitaculs on no podrà mai girar-se sobre si mateix. I no oblidem que alimentar tant d’animal està acabant amb els recursos del planeta, deforestació i falta d’aigua estan portant a països de Sud-amèrica a la desertització.

Però… quan naix esta tendència que dia a dia guanya adaptes?

No hi ha un origen concret sobre les pràctiques vegetarianes. Algunes cultures, moltes vegades influïdes i basades en preceptes religiosos, van evolucionar de forma independent cap a alguna forma de vegetarianisme, cada una amb els seus propis matisos i amb les seues explicacions particulars. No obstant això, no va ser fins al primer quart del segle XIX quan este tipus d’opcions alimentàries van començar a quallar en el poble i a ser més o menys conegudes.

Els primers brots els trobem en el món anglogermànic, i van acabar per influir en alguns nord-americans com Sylvester Graham, (sí el dels cereals ‘Golden Graham’s) va ser un dels primers defensors d’esta opció dietètica encara que per raons molt allunyades a la idea de compassió animal. Ell defenia que «si es disparara i matara a un vegetarià i a un carnívor (omnívor), el cadàver del primer tardaria de dos a tres vegades més que el del segon a tornar-se nauseabundament pudent fruit de la seua descomposició”. I no va ser l’únic, el doctor John Harvey Kellogg (sí, el dels cereals també), que no es va quedar arrere a l’hora de postular bobades promocionant dietes vegetarianes, ènemes i resta de solucions extranyes com a solució a un muntó de mals.

També estava la faula que Adolf Hitler era vegetarià quan en realitat se li va veure menjar colom i altres ‘delicatessen’ fetes amb distints tipus de carn. Es creu que es va fer córrer deliberadament este rumor perquè normalment s’identifica a les persones amb dieta vegetariana com menys violentes.

Més enllà de ser vegetarià estricte, vegà, ovolacteo o flexivegetarià, sí que hi ha un consell que hauries de començar a posar en pràctica si la teua intenció és viure molts anys: anar canviant les teues fonts alimentàries que no són vegetals per les que sí ho són. I si no esbrina com ha viscut, patit i mort la carn que menjaràs hui. Bon profit!

Notícies que el poden interessar

«Spanish Revolution»

Qüestió de nas?

Bocairent habilita un mirador del barri medieval que dóna a les Covetes dels moros