El lindy hop alcoià, “comèdia” i peus a terra

Quan vaig arribar a Alcoi, pensava que em moria (...) Quan vivia a Barcelona, vaig provar dos tipus de ball molt diferents (...) L’esforç dels alcoians, que rebien ballarins de les escoles de València i Alacant (...)

Quan vaig arribar a Alcoi, pensava que em moria. I del fàstic. De veritat. Tornar d’una ciutat tan gran a una molt més petita no era allò que m’havia imaginat, ni allò que la meua utopia m’havia promés. Malgrat aquest fet, el drama es va anar esfumant, amb ritme, per sort i per esforç, modestia aparte. El ball el va difuminar -i ací va jugar un paper molt important la meua mestra, Elisabet Monllor. La comèdia estava servida, sols quedava “escudellar-la”.

Quan vivia a Barcelona, vaig provar dos tipus de ball molt diferents: la salsa i una cosa que es deia lindy hop i que ja portava una vintena d’anys de moda a la ciutat comtal des què es va decidir rescatar dels seus orígens – a partir dels anys 20 i el famós Charleston-. Quina sorpresa la meua el trobar un grup a Alcoi tan proper, divertit i viu que també es dedicava a fer rocksteps, triple steps, frankie mannings i tàndems. Açò se’m presentà amb el nom de Little Black Lindy Hop Alcoi – un encreuament entre Alcoi, Cocentaina, Ontinyent-. Ni “lindy pop”, ni “indie pop”. Bon rotllo, bona gent, riures, treball i esforç d’equip.

El cap de setmana passat ens acomiadàvem d’aquest curs. Fou apoteòsic. Com protagonitzar una pel·lícula d’aquestes que recorden a les bones comèdies. Els espectadors que van assistir al fi de curs de Little Black van acabar formant part d’una nit plena de moviment, balls, música, moda, barrets i ones al vent, faldilles voladores.

It Don’t Mean A Thing (If It Ain’t Got That Swing)

L’esforç dels alcoians, que rebien ballarins de les escoles de València i Alacant, va superar expectatives. El dissabte vam desgastar soles durant quatre hores, i la festa de la nit es va allargar fins les sis del matí, a un acollidor local -encara “clandestí” però molt prometedor- a la vora del riu.

Després de tota una setmana d’amunts i avalls el diumenge encara ens quedaven forces. El picnic a la Font Roja es va convertir en un festí que ningú esperava. Després, va donar igual la ressaca, la panxa plena, els mals de maluc, genolls o muscle…La “comèdia” amb els peus a terra, el nostre lindy hop i el d’aquell que desitge fer-lo seu, es va despedir oficialment en sintonia amb el paissatge d’Alcoi, des del mirador de la mateixa Font Roja, acariciant i desgarrant el terra, aproximant i allunyant, allunyant i aproximant, desafiant la constant amb el que puc dir, personalment i ara per ara, és una de les meues variables vitals.

La Font Roja balla swing al barranc de l’Infern./ fotos: Aitana Monllor

“Si pots bromejar sobre alguna cosa molt important és que has aconseguit la llibertat”
Mateo Aleman, escriptor (Maurice Béjart, ballarí i coreògraf)

Notícies que el poden interessar

Alfons Olmo conta el projecte multidisciplinari de Verdcel en ‘Art a Casa’

Alcoi acull el naixement de l’Associació Flamenca ‘La Debla’

Meravellosa nit de poesia i música en valencià a Piles